dilluns, 18 de juliol de 2016

9è aniversari

          Ahir, dia 17/07/2016, feia 9 anys que un desgraciat em va canviar la vida totalment. També la de la meva família.
          La justícia és una merda i no va servir per res.
          Però jo enguany, en lloc de dir que la senyora jutgessa que va jutjar el meu cas és una merda, vaig fer una festa. Una paella de marisc i una ensaïmada d’albercocs.
          Sr. Desgraciat que em vàreu atropellar i no em vàreu socórrer , vos vàreu escapar com el covard què sou.
          Sra. Jutgessa què vàreu jutjar el meu cas i fóreu parcial, sabent-ho.
         A tots dos vos desig molts d’anys, una llarga vida plena de desgracies i patiments com els que jo tinc. Gràcies a tots dos.
         Ho vaig celebrar al Restaurant Es Pecat de ses Salines  


dimarts, 28 de juny de 2016

No truqueu a la meva porta, a casa som gent decent

Enhorabona, heu guanyat les eleccions.
Heu parlat, heu dit que aquest Govern ho ha fet molt bé, que endavant, que poden seguir fent el que vulguin amb els vostres diners, que poden seguir agafant un tall per a les seves necessitats, que és injust que alguns estiguin processats o a la presó.
Heu donat el "vistiplau" a la corrupció, a les retallades en sanitat i educació, a la llei mordassa, a la Lomce, a l'abandó de refugiats, als mandats de la troica, a les ordres de la UE, a l'augment de la pobresa, als comptes de Panamà, als finançaments il·legals.
Heu dit que tot està bé, que el sistema funciona, que tot s'hi val.
Però si algun dia, el vostre Déu no ho vulgui, les multinacionals es mengen els vostres negocis, si la gent no entra en els vostres bars, a les vostres botigues perquè no tenen diners per gastar i heu de tancar, i us veieu al carrer, llavors, no truqueu a la porta.
Si algun dia, el vostre Déu no ho vulgui, un robot o els ajustos de personal us manen a l'atur i per no poder seguir pagant la hipoteca, el vostre estimat banc us desnona, llavors, no truqueu a la porta.
Si algun dia, el vostre Déu no ho vulgui, la vostres fills no se'n van de casa perquè no troben feina o s'han d'anar a malviure, a "fregar plats" fora d'Espanya, llavors no truqueu a la meva porta.
Si algun dia, joves gavinots, el vostre Déu no ho vulgui, al pare se li acaba els diners i el vostre nivell de vida trontolla, llavors, no truqueu a la porta.
Si algun dia, obrers porucs, el vostre Déu no ho vulgui, us quedeu sense les engrunes que el vostre estimat govern té a bé concedir-vos, doncs, no truqueu a la porta.
Si algun dia, el vostre Déu no ho vulgui, no podeu jubilar-vos i encara que us facin mal els ossos heu de seguir treballant fins als 65 o els 70 anys, llavors, no truqueu a la porta.
No truqueu a la porta. No us molesteu, a casa meva no hi ha lloc.
Està plena de amics, de solidaris, de lluitadors, d'inconformistes, de poetes, de ximples d'esquerres, de passats de moda, de somiadors. De captaires, de refugiats, de famolencs. De nens que no sopen, de nens treballadors, de nens soldat. De nenes casades, violades, oblacionadas. De pares a l'atur, de dones maltractades, sense drets, mal pagades. De pàries, de moderns i vells esclaus, d'emigrants, d'exiliats, de negres en pasteres, de serventes explotades. De marginats, de LGTB, de desnonats, de colpejats per les seves idees.
No. No truqueu a la meva porta, perquè la meva casa està plena de gent decent.

divendres, 17 de juliol de 2015

AVUI FA VUIT ANYS

        Era un desset de juliol qualsevol i un dimarts avorrit, de avui fa vuit anys. Fins que de sobte va deixar d’esser avorrit. Una furgoneta blanca venia de cap a mi. Desfeta, a tota marxa, jo travessant un pas de vianants amb el semàfor en verd i va impactar contra jo, del cop em va aixecar més de dos pams de terra i em va llançar a set metres d’on estava.
        El conductor, covard, va fugir. Jo no, no podia. Començava un llarg malson, d’hospitals i metges, que dura fins avui.
        Ell, el conductor covard, qui sap on és?. A ca seva, a la platja?.
        No li tinc pas odi. Per què odiar és una altra manera d’estimar, i podeu pensar i creure i creure i pensar què allò què és  diu estimar no l’estim pas gens.
        No crec què Déu li envií cap càstig. Per què no hi crec. Però sí què l’Univers algun dia el posarà al seu lloc.
        Som viu, tinc una família què m’estima moltíssim, igual que jo a ells i molts, molts d’amics. Què més puc desitjar?. Si els dos ulls, que aquell conductor covard què va fugir, em va robar.
        Què molts d’anys amics, pugi celebrar el desset de juliol, amb salut i alegria, què aquesta i les rialles no les me va prendre ni les me farà perdre mai. Si perdés l’humor i les rialles, ja no seria en Miquelet

divendres, 10 d’abril de 2015

MORIR D'AMOR

De tant de plorar
tinc sec el cor.
La teva absència
 és el meu dolor.

Moriré d'amor,
a poc a poc
i en silenci,
sense un nom
 per dir al vent.

No em queden més
que dos o tres records.
Una carta, una flor,
un adéu molt curt,
 i un t'estimo.

dijous, 9 d’abril de 2015

UN PETÓ

D'alguna manera
t’hauré de oblidar,
per molt que vulgui,
no és fàcil.

Em falten les forces.

A les nits t'acostes
 i emboliques l'aire.
Els meus llavis s'assequen
 i intento besar-te.

Es molt fred un petó de ningú

dimecres, 8 d’abril de 2015

FELIÇOS

A terminis o al comptat
la vida et passa factura,
però si en cada alegria
hi ha una amargor,
tot infortuni amaga algun avantatge.

Feliços els pobres
perquè saben amb certesa,
que ningú no els estima
per les seves riqueses.

Feliços els què fracassen
perquè sabran qui són
 els veritables amics,
i els que tenen deutes
perquè algú ha fet
alguna cosa per ells.

divendres, 3 d’abril de 2015

LA PLUJA

Tu estaves on
no havies d'estar,
i jo vaig passar,
sense voler passar.
I et vaig veure
entre la gent que
anava i venia amb
pressa aquella tarda,
que anunciava pluja.

El semàfor vermell,
va detenir l'autobús
i la pluja fins que tu,
 em vas mirar.

Tant de temps esperant.
Jo no et vaig cercar.