dimarts, 28 de setembre de 2010

DE DÉUS i PRESIDENTS

          “El sacrosanto lugar de la palabra valenciana”. Sr. Camps vos passeu una mica. Si al manco parléssiu català, a no, que vosaltres no parleu català, que parleu valencià. Perdoneu però mai no us he sentit parlar-hi. O no en sabeu? Quina vergonya per un president no saber parlar la seva llengua. I na Rita, tampoc? O què els déus s’apiadin de tots nosaltres. Quina barbaritat. Quina desgràcia de País. Defenseu”la unidad de la patria”, però voleu ser el President d’una part d’ella. I de GURTEL, què en sabeu rés? Si heu de mester trajos nous, digueu-ho
          Sr President ZP, vos heu d’entrevistar amb Papa Benet XVI? Que no éreu laic, vos? O per si de cas voleu estar bé amb el Déu únic i vertader? També hi deveu estar amb el Déu únic i vertader dels islàmics? O no? Que no sou molt amic seu? Idò ja sols falta que vos aferreu al Déu, únic i vertader d’Israel i ja els tindreu tos del vostre costat.
          No Sr. President, tres déus no són possibles, ja s’haurien barallat. Ho dic per què jo tinc tres cans i és barallen per qualsevol cosa. I ells ho farien per comandera.
Però i en Benet, què cerca per aquí? Resar amb els que els seus capellans varen violar i demanar que els perdonin. Digueu-li que resar no serveix de rés i perdó no en tenen.
          Sr. Benet, què no sabeu allò de:
Tut – tu-ru –rut
Això és la llei de l’embut
Si ho faig jo, és amor griego
Si ho fa el poble és un brut.
Però per desgràcia sempre ha estat així, el peix gros és menja el petit.

EL MEU PRIMER COP

El cel era blau,
la lluna allà d’alt.
Estàvem sols, ella i jo.
El seus cabells eren suaus
I com el mar, els ulls
Sabia exactament
el que ella volia.
La seva pell vellutada,
les cames, magnifiques.
Els meus dits
passant per la seva esquena.
No sabia com fer-ho,
però, ho vaig fer.
vaig posar la ma al seus pits.
Ho record en temença.
El meu cor bategava ràpid,
però lentament, ella,
va obrir les cames
i quan ho va fer
no vaig sentir por,
i lentament
va sortir la cosa blanca.
Tot havia acabat.
Era la primera vegada
que munyia una vaca.

O et pensaves una altra cosa?

dissabte, 25 de setembre de 2010

POLÍTICAMENT INCORRECTE

          L’extrema dreta entra per primera vegada al Parlament Suec. Eren els titulars, d’aquests dies passats, als diaris d’arreu del món.
          De què vos estranya. En temps de crisi la gent dels països occidentals veu perillar els seus llocs de feina o les seves pensions. Per que hi ha massa nouvinguts que viuen de les subvencions dels pressuposts públics.
          No són iguals als nacionals, si no què tenen més drets, pregunta-ho als pares que no poden entrar els seus fills a l’escola que volen per que un immigrant els ha passat al davant.
És veritat que són gent que fuig de la fan i les dictadures dels seus països, però no poden venir a rompre la democràcia, la pau i l’estat de benestar social que ens donat els europeus a força de sacrificis, guerres i lluita contra dictadures.
          Fugen de ca seva per no lluitar contra els dictadors del seus països, però quan són aquí volen tots els seus “Derechos”.
         A més la majoria d’aquests països son rics en petroli o en minerals i pedres precioses (diamants), que els exploten els dictadors i els seus amics.
          Això no és políticament correcta, però és el que pensa la gent quan van a votar, senyors polítics, i anirà a més, si no canvieu de manera de .legislar.
          Els gitanos, sud-americans i africans no canvien de pensament, nI és volen integrar. I els islàmics?. Volen el millor d’aquí i el millor d’allà, però cap d’ells canviarà de religió o de pensament.
         Què ja ho sap el senyor Ministre?. Bé no cal enfadar-se, senyor Ministre. Perdoni el senyor Ministre

dimecres, 22 de setembre de 2010

TARDOR 2010

           Dia 23 de setembre, a les 4.15, el Sol entra al signe de Balança. Comença la tardor. Balança vol dir equilibri, tot torna al seu lloc, els arbres perden les fulles i tot és prepara per fer una dormida, una aturada, un descans, i tornà brostar mesos més tard, quan hagi recuperat les forces.
            Els homes faríem bé què de tan en tan, també féssim una pausa com la natura, i poséssim orde al nostre esperit, ens calméssim i penséssim tot allò que hi ha de bo a la nostra vida i ens despalléssim de tot el que ens fa nosa o ja no necessitem.
            La nostra vida corre massa despresa, i no tenim temps per a nosaltres , sols pensem amb els doblers i els luxes, en tenir més què els altres. Massa enveja.
            Res varem dur, res ens durem. Desfruteu del què teniu ara mateix.
            Benhaja el que res té i és conforma.


dilluns, 20 de setembre de 2010

DIA MUNDIAL DE L'ALZEHIMER

          Aquest és un petit homenatge per aquells padrins i padrines que no poden contar contes al seus néts, no perquè no en saben, que sí en saben, no perquè no en tenen de néts, que sí que en tenen, si no perquè han perdut el més preuat per ells, els seus records.
          És meitat prosa , meitat vers i és titula així:

               Home i muller, petita història d’amor

          Any 2033, a les vuit del matí d’un dia qualsevol a una sala de cures d’urgències. Un home hi ha acudit perquè el curin d’una ferida a la mà
- Au al•lota que tinc pressa
- I tots en tenim de pressa
- La teva no és com la meva
- A no?, i quina diferència hi ha entra la vostra i la meva?
- Jo tinc pressa per anar a donar el berenar a la meva esposa
- I ha on és la vostra esposa
- Estam els dos a una residència, ella té alzehimer
- I vos coneix?
- No, ja fa estona que no sap qui som
- Idò perquè tanta pressa si no vos coneix ni sap qui sou?
- Escolta al•lota per ventura ella no me coneix ni sap qui som però jo sempre,
   sempre, sempre sabré qui és ella

Seràs el foc,
seré el metall,
serem home i muller.

El primer desig
un desig qualsevol.
Remugant paraules
sense sentit.
Sols en tinc un únic motiu,
que aquest moment existeixi.

Seràs aigua
que dóna força a l’ànima,
seré el que tu vulguis,
serem home i muller,
i un desig qualsevol.

Serem dos
serem un,
tindrem el dia
tindrem la nit
seràs un bon somni.

El somni d’aquest moment,
les paraules sense sentit,
seràs el motiu,
seràs el desig,
un desig qualsevol.
Serem només,
home i muller.

diumenge, 19 de setembre de 2010

LABORDETA

Canto a la libertad

“Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
llamada libertad.
También será posible
que esta hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver
pero habrá que empujarla
para que pueda ser”

        Ha mort José Antonio Labordeta,
cantautor, professor i polític.
       Descansi en pau.
       Només els somiatruites i els que encara creuen que la Utopia és possible, són els que fan avançar el món. Els altres o bé se n'aprofiten, o sols sobreviuen.

Canto a la libertad (Labordeta)

dissabte, 18 de setembre de 2010

LLEGENDES URBANES i PAGESES

                Llegendes urbanes

          Palma estiu de 2005. Devers les 10 de la nit
         Carrer Aragó, tercer semàfor, a punt de canviar el llum a vermell, una moto d’aquelles que fan més renou que no velocitat agafen, es bota el semàfor, un guàrdia municipal, motoritzat, que surt no se sap molt bé d'on i li parteix al darrera, abans de l’altra semàfor ja l’ha agafat, l’atura i li demana:
       -. A on vas tan aviat?. Saps que anaves a més de 70Km/h ?.
       -. Perdone señor guardia, (li contesta un jovenet d’uns devuit anys amb uns calçons i samarreta vermells amb la gorra al cap del mateix color i amb logotip d’una coneguda marca comercial de menjars ràpids), no me habia dado cuenta de la velocidad , pero la verdad es que llevo mucha prisa, porque si no llego rápido a donde esperan la medicia el niño que la necesita se morira.
       -. En aquest cas jo mateix t’acompanyaré allà on vas amb els llums d’emergència.
      -. De verdad señor guardia que no hace falta ya me llego solo.
      -. Hala vine a darrera jo, que ja t’obro pas.
       A aquell jovenet no li quedà altra remei que deixar-se acompanyar pel guàrdia. Arriben al Rafal Vell volta pel carrer de la benzinera (Mare de Deu de Montserrat) al segon bloc de pisos el jovenet s’atura i del depòsit del darrera treu una bossa amb tres pizzes familiars.

              Llegendes pageses

          Juliol 1970. Una vaqueria qualsevol a la pagesia devers les 9.30 h de la nit
        .- Vostè creu, senyor manescal, que el voldran a l’animal?.
      .- Mira, Mateu, aquest bou està ben bo, és mor per un còlic tancat, segurament li heu donat alfals calent, però l’animal és apte pel consum, jo vos faré un certificat i allà l’escorxaran sense més. Però aneu aviat, què, si pot esser l’hauríeu d’arribar viu.
          En Mateu i el seu fill Joan carregaren el bou així com pogueren a la Citroën nova que feia poc havien comprat. I d’allà ja són partits de cap a l’escorxador de Palma.
         10.15 h. de la nit, més o manco, carretera de s’Aranjassa.
         Costa avall aquella furgoneta s’havia embalat i el conta quilometres ja marcava prop dels 110 km/h. i no feren returada ni per travessar el poble. A la sortida de darrera una tanca de publicitat els va sortir la parella de la guàrdia civil de trànsit, els passà al davant abans d’arribar a la benzinera de can Prunes i els va fer senyals de que s’aturin.
        Abans de que els guàrdies poguessin demanar res en Mateu treu el cap per la mitja finestra del cotxe i els hi diu:
      -. Señores guardias llevamos un enfermo muy grave i tenemos que llegar pronto.
       Els guàrdies ja no demanaren res més i és posaren davant el cotxe obrint-los pas per l’autopista nova que feia pocs anys havien obert.
      Arriben a Palma, els del cotxe posen l’intermitent per anar per les avingudes (els guàrdies pensaren que anaven a la clínica Mare Nostrum, molt de moda a les hores) , quan arriben a la intersecció amb General Riera, tomben a la dreta i passen per davant el quarter de la Guàrdia Civil,
       " No, a la clínica Planes, tornaren a pensar els guàrdies.
       Idò que vos penseu tampoc ho endevinaren, seguiren fins el Camp Rodó i arribaren a l’escorxador municipal amb l’animal encara viu. I allà els matadors els ajudaren a davallar el bou i l’escorxaren.
        Els dies següents es repartien per les carnisseries de l’illa la carn d’aquell bou.

dijous, 16 de setembre de 2010

AMANIDA AMB ALVOCAT, FUMATS I NOUS

Ingredients
1 cabdell d'enciam
1 escarola
1 tronc d'api tendre
1 cogombre
1 alvocat
400 gr. de fumats (salmó, arengada,
anxoves, truita ..)
1 tassa petita de nous trossejades
el suc de 1 llimona

Per a la vinagreta:
1 / 2 culleradeta de mel
1 / 2 culleradeta de mostassa
1 dent d'all
1 ceba tendra
1 raig d'oli d'oliva
1 raig de vinagre balsàmic
pebre

Rentar i assecar bé les fulles d'enciam i les d'escarola. Seguidament, tallar amb les mans en trossos petits i posar-les a un bol profund i prou gran per anar afegint la resta
dels ingredients de l'amanida.
Preparar la vinagreta per al amaniment en un recipient de vidre. Introduir una dent d'all pelat, la mitja culleradeta de mostassa, la mel, el pebre i el vinagre.
A continuació i agitar amb força.
Peleu la ceba tendra i talleu-la a cercles petits. Afegir a la vinagreta amb l'oli d'oliva.
Tornar a agitar perquè emulsioni. Netejar i tallar el tronc d'api i el cogombre en fines rodanxes i afegir a l'amanida.
Tallar l'alvocat a daus petits, ruixar-los amb el suc de llimona perquè no ennegreixin i
afegir-los a l'amanida. Incorporar els fumats tallats a tiretes i les nous. Finalment, amanir amb la vinagreta.

dimarts, 14 de setembre de 2010

SINDICATS i SINDICALISTES

          Els sindicats han cridat a la vaga general el proper dia 29 –S, en tenen tot el dret a fer-ho. Faltaria més, i no seré jo qui ho posi en dubte.
          La setmana passada, setze mil sindicalistes es manifestaren a Madrid, avui quatre mil a Barcelona.
          Però jo em deman. Tots aquests sindicalistes, són alliberats?. Qui els paga?. Si perdessin el jornal, hi anirien a aquestes reunions?.
          Senyors sindicalistes us n’ha adoneu que esteu fent una política sindical del segle XIX i que ja estam al segle XXI?. Que alguns fa més de vint anys que sou delegats?
          Bé, no passa res.
          Senyor Zapatero, vos heu plantejat canviar les lleis, perquè aquests, els capellans i altres xupopteros no cobrin dels pressuposts de l’Estat?.
          No sé, ben igual així ens sobren els doblers. Pels jubilats, per exemple.
          No, el que vostè digui senyor Ministre. No voldria pas molestar al senyor Ministre.

dilluns, 13 de setembre de 2010

MIRANT AL CEL

          Si dia onze de setembre a posta de Sol vareu veure dos llums potents a la vora de la Lluna, no passa res rar. Simplement que aquest dia hi havia una conjunció de dos planetes amb el nostre satèl•lit, que en astrologia se’l considera també un planeta. Eren Venus i Mart. I a més estaven a la constel•lació de Escorpí.
          Empatia, temperament i una gran força emocional. Una gran fusió d’energies bones i dolentes, han reunit el bé i el mal. Una gran barreja de sentiments.
          Si uns dies abans o després de l’onze, heu sentit que teníeu els sentiments, l’agressivitat i la sensibilitat a ran de pell, no patiu, era aquesta conjunció.
          Discussions amb amics o amb la parella. Era la conjunció.
          També si heu sentit més passió o atracció sexual, és gràcies a la reunió d’aquests planetes.

diumenge, 12 de setembre de 2010

DIADA de MALLORCA, O DIADA NACIONAL?


Per què a Catalunya celebren la diada nacional un dia en que perderen la independència i els seus furs i a Mallorca la celebrem per illes i per separat.
Per què a les Illes Balears no celebrem una sola diada. Podria ser el 25 d’octubre, batalla de Lluchmajor i celebraríem la pèrdua total de la independència del regne de Mallorca.
Res, tot això és un pensament en veu alta o millor dit passat al teclat. Per molts d’anys a tots i bona diada.

divendres, 10 de setembre de 2010

PER MOLTS D'ANYS

          Tres anys. Avui fa tres anys, d’aquell fatídic dia de setembre, en que a l’hora de partir a treballar, vaig dir a la meva esposa: “Anem a urgències”. I d’allà vaig quedar ingressat. Després de que la doctora Cardona em miràs, va dir que tenia un esqueix a l’ull i que seria mal de curar i molt llarg en el temps. Segur que en aquell moment, cap del dos pensava que ho seria tant.
          De tot d’una ho vaig prendre amb calma, després vaig plorar con un nin petit i no va esser fins més tard que va arribar la ràbia. Ràbia quan em digueren que segurament era conseqüència tardana de l’accident que havia patit un mes i mig abans.
          El dia va passar entre proves, consultes, més proves i mirades a través de l’aparell que fa llums de diferents colors.
          A les cinc de la tarda, (l’hora que les vaques es queden vídues) va arribar, no per sabut, el terrible pronòstic. Jo quedava ingressat a l’hospital i a na Maria del Mar li tocava la part més dolenta, comunicar-ho als nostres fills, a ma mare i tots els demés.
          El primer cop és el més fort, llavors és suavitza poc a poc, no queda més remei, és sí o sí.
Plors. Ràbia. Nirvis. Calma. Més plors. Calma. Inquietud. A la fi em dorm, segurament pel calmants que m’han posat en vena, revoltat de metges i infermeres, que tracten de assossegar-me
         En cinc dies vaig passar tres vegades pel quiròfan.
         Divendres a les 2.30 h del migdia, ha vengut a veure’m en Tomeu Fullana, mentre parlam. arriba la Dra. Cardona i després d’un altre reconeixement, m’envia a casa. Catorze dies, he passat a l’hospital, després de no sé sap quantes injeccions, kg de pastilles i litres de antibiòtics als ulls, a més d’altres coses. M’he amagrit onze kg.
        Pensaves que havies acabat?. Saps que hi anaves d’equivocat. Ara venia el pitjor. Aprendre a viure d’una altra manera.
        Em van venir a veure familiars, amics, companys i coneguts. Cridades de telèfon a milers. A davant ells feia el cor fort, a darrera em rebentava de plorar. Si hagués mesurat les llàgrimes, hauria omplert un depòsit ben gros. I na Maria del Mar?, quantes vegades hem plorat els dos junts o per separat.
L’equip mèdic habitual. Dr. Thomàs, cap d’oftalmologia de Son Dureta, la Dra. Cardona i la Dra. Laso, no han perdut l’esperança en cap moment i després de dos anys, tres transplantaments de còrnia i dotze vegades de passar pel quiròfan, ara després d’un any de tranquil•litat, torna’m a començar.

dijous, 9 de setembre de 2010

ACUDIT

AL TREN ........

Un francès obre una maleta plena de formatges de tot tipus, talla dos
trossets d'un i tira la resta per la finestra ..
El musulmà li diu: Però què fas? Per què tires aquest menjar?
El francès respon: Al meu país ens sobra el formatge, no passa res.

Després un anglès treu una motxilla plena de bosses de te, en prepara un, i
tira la resta per la finestra. El musulmà sorprès de nou li diu:
Però què fas? Per què tires aquesta beguda?
L'anglès respon: Al meu país ens sobra el te, no passa res.

Llavors un espanyol, treu d'una maleta un pernil ibèric i una
ampolla de Rioja i es posa fins al cul de menjar fins que no queda res.
El musulmà li diu Què passa, que en el teu país no sobra res?
L'espanyol va agafar el moro i el va tirar per la finestra ....

dimecres, 8 de setembre de 2010

NO VULL DIMITIR DE MI

Al llarg de la vida
arreplega’m posicions, pells, pols,
senyorius, heretatges, llocs, noms,
emprius, papers, tradicions,
nomenaments, rutines, carreres,
poder, estaments, càrrecs, coses...
en diuen rols.

En present clara renuncia.
Moltes noses per viure lliure,
independent.
Crec que ho tenc ben bo de fer:
Jau! Va vostre! Dimitesc!.
Em fan por i em causen pena
fermats al sou i al rol.

D’aquest trau, o bony o bua,
floriran fellonies,
venudes i traïments
servilismes vergonyants
intocables llaminers
i emmordassants.

Abans de passar avant, demanem:
Que Déu ens servi sempre el seny.
Després dimitirem tranquils
com si res, de tanta pellerofa,
la inevitable traveta, la xerrameca,
el còdol o el bàcul.

Que uns altres, servicials, ho facin.
Ben segur en tenen gràcia.
Ara sabreu, per vergonya meva,
i per escreix d’orgull,
del que no vull dimitir:
dels pobres,
del país,
de mi.

dimarts, 7 de setembre de 2010

DES D'UN RACÓ DEL POBLE

Assegut a la vora del camí voreu passar la vida.
Aquella joveneta que amb tota la il•lusió del món va a trobar-se amb un jovenet ben plantat que li agrada molt.
Madò Maria amb la bicicleta, que quasi no pot pedalar, però que sempre mira pels costats i saluda a tots els veïns que troba.
També a l’amo en Joan i en Xisco comentar les jugades de futbol del passat diumenge.
I en pla llarg podem veure, el carrer principal del poble, tot desbaratat de cotxes mal aparcats.
Ó en pla curt, el guàrdia municipal que posa multes. Ah no, que no hi és.
La banda de música que sona en mig de la plaça un diumenge al migdia.
Així passa la vida. Lentes les hores caloroses de l’estiu. Ràpids els dies de festa.

dilluns, 6 de setembre de 2010

PRESENTACIÓ

No som un gran escriptor, potser ni tan sols som escriptor. Ni un gran pensador, però si que penso, a la meva manera.
Idees, pensaments, sensacions i sentiments són el que vull passar pel teclat i plasmar-les a la pantalla.
No tot el que escriuré serà original meu, si m’agrada la poesia o les idees d’un altre també les passaré pel teclat.
I també, com no podia ser d’altra manera, criticaré la política i els polítics.
Mai no m’he pensat tenir tota la raó, amb la meva me basta.