dijous, 27 de desembre de 2012

SEGUEIXEN ELS TEMPS DE CANVI

              Ja fa massa temps que les estrelles ens anuncien canvia estructurals.
          La configuració astrològica que s'ha format en cel en el marc de la nova era anunciada pels Maies, és a dir el "iod" o "Dit de Déu", ha estat present en aquests dies de Nadal, donant-nos un clar senyal dels temps de canvi que estam vivint.
          Un “iod” o  "Dit de Déu" és una figura astrològica en la qual dos planetes a una distància de 60 graus, es connecten amb un altre que està a 150 graus de distància de tots dos, formant un triangle allargat.
          En aquest cas, el "Dit de Déu" està format per Saturn a Escorpió, i Plutó a Capricorn, i tots dos planetes connectats amb Júpiter a Bessons.
Saturn i Plutó enfoquen les seves energies cap a Júpiter, indicant que les característiques d'aquest planeta predominaran en el nou cicle que s'obre. Saturn a Escorpió deslliga energies màgiques de transmutació i canvi a través de l'esforç i el sacrifici, mentre que Plutó a Capricorn deslliga les seves energies destructores, perquè, tal com l'Au Fènix, pugui néixer de nou.

          Quan les energies de Saturn i Plutó s'ajunten i s'entrellacen, es manifesten poderoses forces de reestructuració, on res queda al seu lloc, tot es mou, es reacomoda, tot mor perquè neixi de nou.
          Aquestes poderoses energies es dirigeixen cap a Júpiter, astre que porta a l'expansió, a abastar noves àrees en la vida, que ens porta a afrontar el inexplorat, que ens convida a crear, en moments en què tot es destrueix, perquè neixi de nou, Júpiter juga un paper fonamental, perquè ens convida a desenvolupar nous conceptes i ideals, ens convida a fer un salt cap al desconegut, i ens porta a reviure el moment suprem de la creació.
          Aquest és el món de les idees que estarà actiu, és el temps de tornar a crear el nostre univers, d'utilitzar la imaginació creadora i acoblar als cicles de la vida ...
          En aquesta nova era la fe es transmuta en coneixement.

dissabte, 22 de desembre de 2012

La necessitat de redefinir l'esquerra

          Pens que l'esquerra està en crisi, que les modernes democràcies no admeten com a realitat actual el desenvolupament de les doctrines socialistes, les quals, per poder sobreviure, han hagut d'adaptar-se a una evolució social permanent, de manera que no tenen en aquest moment d'una refosa moderna que agrupi les arrels inicials del que va configurar l'esquerra i les posicions modernes dels partits que encara la representen.
          Això és així perquè realment la praxi de l'esquerra s'ha vist obligada a cercar un lloc de consens que permetés la seva existència i aglutinés la suficient massa de persones com per tenir sentit? Com és l'esquerra d'avui dia? Què és i qui forma l'esquerra en aquest moment? Què diferencia l'esquerra entre si?.
          Avui l'esquerra juga el seu paper amb les idees en primer lloc, seguit d'accions de transformació social pacífiques. Aquest terme ambigu i demagògic, creat per la dreta, anomenat centre, ha anat deixant a les ideologies sense el sentit de la seva lluita tradicional i històrica i la revolució. I no vos enganyeu el centre polític no existeix, en política sol existeix, la dreta i l’esquerra. El centre és una cosa rara que s’ha inventat la dreta que no vol esser dreta i l’esquera li ha fet el joc, sobretot l’esquerra que tampoc vol esser esquerra (PSOE).
           L'esquerra, com a terme d'alliberament d'opressió de la classe treballadora, ha perdut sentit. La doctrina socialista, durant bastants dècades ha tingut un temps d'or. Avui la gent no diferencia molt bé la dreta o l'esquerra, qüestió que acaba succeint en tots els països democràtics quan passa un temps i es converteix amb història i aquesta història es fa amb pau, progrés i, sobretot, amb bones paraules. Però l'enfrontament als canvis i problemes actuals està portant a redescobrir un nou camp d'acció de les idees, que sorgeixen amb força quan la democràcia ha trencat el que la fa ser forta per si mateixa: el consens de totes les parts socials.
         Aquest consens que des de fa uns anys estava bastant equilibrat, s’ha romput. Havíem assolit un alt grau de democràcia i llibertat i sobre tot un gran benestar social (educació, sanitat, pensions, etc) que no eren gratuït com ens volien fer creure i alguns creien, les pagàvem amb els nostres imposts, però ara els ens volen fer tornar a pagar.
          Podríem definir la nostra democràcia com un espai d'acció i convivència sociopolítica en la qual totes les parts socials arriben amb el passat de la seva experiència i cerquen la transformació pacífica de la societat dins d'un equilibri.
        Totes les parts han de trobar el seu lloc i satisfacció. L'empresari ha de trobar el suport per continuar creixent i, per descomptat, guanyant capital. Però el treballador ha de trobar que té assegurat el treball, el salari, la sanitat, la jubilació i l'accés a la satisfacció de les seves necessitats. El banquer necessita trobar un procés social que asseguri la rendibilitat del seu negoci. Les dones cerquen un reconeixement i el dret a ser ciutadanes de primera categoria. Els inversors volen participar en una bossa estable, que doni beneficis a la seva inversió. Els universitaris volen acabar els seus estudis i tenir un lloc de treball i el dret a la promoció. Els jubilats volen tenir assegurades les seves pensions. Als grups sense veu, que estan exclosos, marginats, sols o malalts, o per a aquells que necessiten una major formació laboral, o per als que volen tenir una acció voluntària i volen treballar amb col·lectius complexos, com els reclusos, o per als que necessiten defensa jurídica i no tenen recursos, o per a aquells que tenen una necessitat social i cerquen aconseguir la seva solució, sigui una carretera, escola, o qualsevol altra cosa, s'ha cercat l’immerssió de plataformes socials, de fundacions o ONG sense ànim de lucre, o xarxes de serveis públics o privats que realitzen en el vast teixit social una acció compensadora i reparadora. La democràcia és l'espai on totes les parts tenen dret a ser escoltades.
          Si funciona bé, ni l'esquerra ni la dreta tenen massa sentit. La democràcia és el seny, és la recerca de l'equitat social, és el reconeixement individual per sobre de la classe social o del lloc que tingui assignat socialment l'individu.
          Aquest, aquest és l’espai al que podem anomenar centre, un espai sense una ideologia pròpia excepte la d'intentar ser la idea mateixa de consens i acceptació de tot ésser humà, la de ser la idea mateixa de la democràcia. En una democràcia la piràmide del poder ha de ser oberta, ha de ser participativa, ha de ser recanviable, sense lloc fix per a ningú. La democràcia no afavoreix la desigualtat, sinó que cerca pal·liar, donant opció de justícia i igualtat. El punt en el qual tots tenen la seva satisfacció, seria el terme de la justícia. Hauríem trobat per fi el punt de definició, acció i evolució de la justícia, ja que, en posar a totes les parts en un diàleg interactiu entre si, totes trobaven la seva satisfacció. La satisfacció estaria formada pel reconeixement de l'existència, la importància de la seva participació i el dret a aconseguir els objectius de cada part, la successiva consecució d'aquests objectius i la seguretat que en el futur havien de marxar complint aquells que encara no s’havien aconseguit. Tots hauran de cedir alguna cosa, sacrificar coses per aconseguir allò que és vol, però aquestes renúncies no serien tan importants com per trencar el consens.
          L'esquerra en aquest model tindria simplement la finalitat de representar una part, la dels més febles, la dels treballadors, la d'aquells que depenen per viure dels que tenen els capitals. A l'escenari polític hem cregut que els treballadors estàvem representats pels partits d'esquerra democràtics. En aquelles eleccions de 1982, que van donar el poder al PSOE ens vam adonar que la classe treballadora era molta, creia i votava a aquells que tenien l'obligació de representar els seus interessos en l'espai democràtic. És aquesta mateixa classe treballadora la que després li va donar el poder al PP perquè es va sentir traïda per la corrupció del PSOE? Per què de sobte pensa que els seus interessos de classe treballadora es disposava a defensar millor els que representaven al seu torn a una altra de les parts, en aquest cas els amos del capital i dels mitjans de producció? Per què no van donar el vot a una altra opció d'esquerra?
          La decisió del PSOE a la representació de la classe treballadora que el va votar va canviar la història de l'Espanya moderna i l'opció de la classe treballadora de votar el PP com a representant dels seus interessos va tornar a canviar-la.
          La història d’Espanya dels últims vint anys està marcada per la traïció del PSOE a la seva responsabilitat i per la traïció del PP a la classe treballadora.
          Diguem que la democràcia es va trencar en dues ocasions i ara tenim un espai democràtic ple de gent descontenta.
          Davant aquesta situació cal redefinir de nou l'esquerra, cosa que no es fa amb discursos minoritaris que ataquin al poder establert en aquest moment, ni demostrant massa afany de poder o superioritat. Es fa des de la mateixa base, cercant el treball en els barris i pobles, desenvolupant accions solidàries, formant líders per al canvi, trobant la confiança de la gent i donant exemple dins de les línies d'acció com a grup ideològic, polític i d'acció social .
          Aquest senzill esquema necessita un enorme canvi, menys política i més acció social, ja que la gent desconfia de la política i dels que s'hi dediquen. Molt més compromís amb les necessitats de la gent. Cercar arribar al canvi polític a través del compromís i l'acció de les bases, amb accions ben definides, amb la unió d'un debat ideològic i d'una acció compromesa, d'un programa de renovació,  canvi i transparència, que porti a la gent a confiar de nou en que l'esquerra, és l'única capaç de representar els seus interessos en el camp del poder polític i, sobretot, tornar a guanyar la confiança de la gent en l'esquerra, perduda en el desgraciat procés del temps de poder del PSOE

divendres, 14 de desembre de 2012

És ben cert, jo no Els vaig votar

          És cert que els van votar 10.830.693 persones, però el PP té uns 800.000 afiliats i, d'ells, no seran més d'un miler els que tenen capacitat de gestió. La beneïda democràcia, diuen, que ha atorgat un poder omnímode a un partit encara que s'hagi basat en mentides per assolir-lo. Com que havia de solucionar la crisi i l'atur, per exemple, quan els ha augmentat. I això pel que sembla no té conseqüències. Esperar 3 anys més i sense exigir responsabilitats. Alguna cosa falla aquí, no?
          El cas és que tenim a un petit grup que només demostra eficàcia en haver convertit Espanya, de bell nou en la seva possessió, com van fer els seus avantpassats.
          Cada matí ens porta novetats que, no per esperades, deixen de fer-nos ràbia. El ministre Wert actua d'element de distracció en provocar innecessàriament a Catalunya amb la seva nova llei de "educació" i escalfar, de pas, al ultranacionalisme espanyol. Ha generat un problema on no n'hi havia. Entenc la indignació en aquesta comunitat  i la nostra, torna l'ensenyament a temps molt remots, fins i tot del franquisme. Acaba amb Educació per a la Ciutadania que, recomanació del Consell d'Europa, imparteixen sense problemes a tot el continent, fins i tot en col·legis religiosos. També amb Ciències per al Món Contemporani que s'ha comptat menys però era matèria decisiva. Torna a imposar la religió i la segregació de sexes. En general, acaba amb el que sigui innovació i formació del sentit crític. La jerarquia eclesiàstica catòlica- en les seves hores més baixes- ha guanyat la partida.
Torna  l’analfabetisme religiós.
          La resta de la casta tampoc es queda enrere. El Govern balear acomiadarà o canviarà d'illa als professors que expliquin als alumnes les retallades. No ho considera educació, sinó "opinions" polítiques. Un tema gravíssim també
és l’obstinació a destruir la sanitat pública. Res pot amb el decidit propòsit de dipositar la nostra salut en mans d'empreses privades àvides de lucre. Fins amb pressions que amb prou feines entendria la lògica de no ser que amaguin molt foscos interessos. I amb les habituals mentides, com la d'enganyar amb el cost del servei. Segueixen en vaga els seus professionals. Perdent diners i ànim davant la impotència d'un maquiavèl·lic pla que continua endavant. I segueix el degoteig d'acomiadaments.
          La salut és el primer bé que posseïm.
          Mentre, corren bons temps per al "sector del luxe", i en notícia d'ABC, parlen de 17 anys més per recuperar l'ocupació, fins al 2022. Es veu que el diari conservador confia poc en la capacitat de relacionar conceptes dels seus lectors. Ha de tenir raó l'estudi, és un any menys del que ens dóna l'FMI que el xifra en 2023. I De Guindos segueix parlant de "creixement negatiu" i que aquest serà el pitjor trimestre de la recessió. Fins ara, vol dir. El que ve, per aquest camí, és negre.
          I ens falta encara un altre gran pilar de la societat: la justícia. Ja no és només que aquest govern amnistií torturadors contra tot vent, o que hagi convertit en delicte gairebé tot -en particular les protestes ciutadanes- o que hagi pujat les taxes perquè només pugui accedir a un servei fonamental de l'Estat de Dret el qui tingui diners.
          Es privatitza el Registre Civil i passa a mans ... ¡dels registradors de la propietat!, El cos professional a què pertany Mariano Rajoy Brey, encara titular de Santa Pola. Considerat anacrònic a tot Europa , el propietari i director-gerent de la possessió i els seus executors decideixen potenciar els registradors perquè cobrin encara per més serveis. A la resta dels països del nostre entorn són gratuïts.
          Només una ciutadania a la lluna pot engolir això. No es pot arribar a més, no? O sí ?. Molt em temo que ens trepitjaran fins on vulguin (hacia el infinito y más allá). I no s'entén. Uns pocs ultraconservadors desaprensius estan destruint quant teníem i era base de la nostra convivència. Els demés, criats sense drets.
         Segur que era això el que volien 10 milions de votants?.