divendres, 27 de febrer de 2015

UN VELLA CANÇÓ

Una vella cançó
passada de moda,

Que invoca
els petons de l'ahir
i els torna a posar
a la boca.
I ens pren,
i ens porta,
i ens fereix,
i ens mata,
tan dolça
i tan ingrata,
una vella cançó.

dijous, 26 de febrer de 2015

VIDA

Els meus ulls que miren,
les meves mans que toquen,
la meva llengua i la meva boca
donen fe de vida.
De vida per tot arreu,
de vida per onsevulla,
de qualsevol manera,
i, malgrat els pesars.

vida,
vida de la meva vida,
vida que dóna vida,
vida,
vida que captura,
vida que riu,
vida que besa,
vida,
vida benvinguda,
vida que convida,
vida,
vida que fa mal,
vida que mata,
vida que mor,
vida,
vida companya,
vida per bandera,
vida.

Els somnis pendents
i els fracassos complerts,
la memòria i l'oblit.
Les llums i les ombres,
amb la mel i el vinagre.

Donen vida, vida.
Vida.

dimecres, 25 de febrer de 2015

CUIDAU-VOS

Cuidau bé el vostre corral
què no hi entri un animal
i vos ho faci tot malbé.
Què un ase que jo sé
va dir orellut al porc,
i tu, sanat i eixorc.
No parlis d’ètica ni moral
si no ets home ben cabal.
Que jo mai manllevaria
allò que no sé cuidar.
Si no ho sé manejar
ben aviat ho tornaria,
què és gran bogeria,
menjar sense tastar.

dissabte, 14 de febrer de 2015

PER UN SANT VALENTI DIFERENT

El Princep Blau. Encara somies amb el teu príncep blau, no siguis boja, si és què alguna vegada n’hi ha hagut algun (cosa què dubto mol, per no dir què és impossible), ara ja no en queda cap, tots ja són casats amb la seva princesa.
         Tampoc no et creguis tot el què conten les cròniques de la Cort. La Ventafocs, potser si què va anar al ball del castell, però no duia sabates de vidre, amb els balls  i les voltes que feia s’haurien rompudes. Per tant no és veritat que les perdés i el príncep les va trobar. Pler tant el dia següent no va anar pel poble cercant qui les havia perdudes. I la pobre Ventafocs va seguir la seva vida dins la cuina, fregant i fent menjar per la madrastra i les seves filles, i allà és va quedar, dolguda i maltractada.
         I la Bella Dorment. Vos penseu que cap príncep, curro i guapo,  és volia arriscar a entrar dins un bosc, fosc, humit, ple de llops, ossos, esparregueres i moreres plenes d’espines. Ell estimava més el seu cavall que a qualsevol jove per guapa què fos i no el volia esposar a cap perill. Per tant la joveneta no és va despertar mai. I encara ara espera, si no és morta, què algú li don una besada.
         Ca, tot això són vuits i nous i cartes què no lliguen. I de la Caputxeta Vermella què me’n direu, se’n fotia de l’avia malalteta i no va voler què els llenyaters i els casadors matessin el llop, i ara li diuen Senyora de Feroç.
         Jo a la meva dona me l’estimo tot l’any, i molt, i no només avui. Això només és una festa comercial per enganar els babaus.