Pens que l'esquerra està en crisi,
que les modernes democràcies no admeten com a realitat actual el
desenvolupament de les doctrines socialistes, les quals, per poder sobreviure,
han hagut d'adaptar-se a una evolució social permanent, de manera que no tenen
en aquest moment d'una refosa moderna que agrupi les arrels inicials del que va
configurar l'esquerra i les posicions modernes dels partits que encara la
representen.
Això és així perquè realment la praxi
de l'esquerra s'ha vist obligada a cercar un lloc de consens que permetés la
seva existència i aglutinés la suficient massa de persones com per tenir
sentit? Com és l'esquerra d'avui dia? Què és i qui forma l'esquerra en aquest
moment? Què diferencia l'esquerra entre si?.
Avui l'esquerra juga el seu paper amb
les idees en primer lloc, seguit d'accions de transformació social pacífiques.
Aquest terme ambigu i demagògic, creat per la dreta, anomenat centre, ha anat
deixant a les ideologies sense el sentit de la seva lluita tradicional i històrica
i la revolució. I no vos enganyeu el centre polític no existeix, en política
sol existeix, la dreta i l’esquerra. El centre és una cosa rara que s’ha
inventat la dreta que no vol esser dreta i l’esquera li ha fet el joc, sobretot
l’esquerra que tampoc vol esser esquerra (PSOE).
L'esquerra, com a terme d'alliberament
d'opressió de la classe treballadora, ha perdut sentit. La doctrina socialista,
durant bastants dècades ha tingut un temps d'or. Avui la gent no diferencia
molt bé la dreta o l'esquerra, qüestió que acaba succeint en tots els països
democràtics quan passa un temps i es converteix amb història i aquesta història
es fa amb pau, progrés i, sobretot, amb bones paraules. Però l'enfrontament als
canvis i problemes actuals està portant a redescobrir un nou camp d'acció de
les idees, que sorgeixen amb força quan la democràcia ha trencat el que la fa
ser forta per si mateixa: el consens de totes les parts socials.
Aquest
consens que des de fa uns anys estava bastant equilibrat, s’ha romput. Havíem
assolit un alt grau de democràcia i llibertat i sobre tot un gran benestar
social (educació, sanitat, pensions, etc) que no eren gratuït com ens volien
fer creure i alguns creien, les pagàvem amb els nostres imposts, però ara els
ens volen fer tornar a pagar.
Podríem definir la nostra democràcia
com un espai d'acció i convivència sociopolítica en la qual totes les parts
socials arriben amb el passat de la seva experiència i cerquen la transformació
pacífica de la societat dins d'un equilibri.
Totes
les parts han de trobar el seu lloc i satisfacció. L'empresari ha de trobar el
suport per continuar creixent i, per descomptat, guanyant capital. Però el treballador
ha de trobar que té assegurat el treball, el salari, la sanitat, la jubilació i
l'accés a la satisfacció de les seves necessitats. El banquer necessita trobar
un procés social que asseguri la rendibilitat del seu negoci. Les dones cerquen
un reconeixement i el dret a ser ciutadanes de primera categoria. Els inversors
volen participar en una bossa estable, que doni beneficis a la seva inversió.
Els universitaris volen acabar els seus estudis i tenir un lloc de treball i el
dret a la promoció. Els jubilats volen tenir assegurades les seves pensions.
Als grups sense veu, que estan exclosos, marginats, sols o malalts, o per a
aquells que necessiten una major formació laboral, o per als que volen tenir
una acció voluntària i volen treballar amb col·lectius complexos, com els
reclusos, o per als que necessiten defensa jurídica i no tenen recursos, o per
a aquells que tenen una necessitat social i cerquen aconseguir la seva solució,
sigui una carretera, escola, o qualsevol altra cosa, s'ha cercat l’immerssió de
plataformes socials, de fundacions o ONG sense ànim de lucre, o xarxes de
serveis públics o privats que realitzen en el vast teixit social una acció
compensadora i reparadora. La democràcia és l'espai on totes les parts tenen
dret a ser escoltades.
Si funciona bé, ni l'esquerra ni la
dreta tenen massa sentit. La democràcia és el seny, és la recerca de l'equitat
social, és el reconeixement individual per sobre de la classe social o del lloc
que tingui assignat socialment l'individu.
Aquest, aquest és l’espai al que podem
anomenar centre, un espai sense una ideologia pròpia excepte la d'intentar ser
la idea mateixa de consens i acceptació de tot ésser humà, la de ser la idea
mateixa de la democràcia. En una democràcia la piràmide del poder ha de ser
oberta, ha de ser participativa, ha de ser recanviable, sense lloc fix per a
ningú. La democràcia no afavoreix la desigualtat, sinó que cerca pal·liar,
donant opció de justícia i igualtat. El punt en el qual tots tenen la seva
satisfacció, seria el terme de la justícia. Hauríem trobat per fi el punt de
definició, acció i evolució de la justícia, ja que, en posar a totes les parts
en un diàleg interactiu entre si, totes trobaven la seva satisfacció. La
satisfacció estaria formada pel reconeixement de l'existència, la importància
de la seva participació i el dret a aconseguir els objectius de cada part, la
successiva consecució d'aquests objectius i la seguretat que en el futur havien
de marxar complint aquells que encara no s’havien aconseguit. Tots hauran de
cedir alguna cosa, sacrificar coses per aconseguir allò que és vol, però
aquestes renúncies no serien tan importants com per trencar el consens.
L'esquerra en aquest model tindria
simplement la finalitat de representar una part, la dels més febles, la dels
treballadors, la d'aquells que depenen per viure dels que tenen els capitals. A
l'escenari polític hem cregut que els treballadors estàvem representats pels
partits d'esquerra democràtics. En aquelles eleccions de 1982, que van donar el
poder al PSOE ens vam adonar que la classe treballadora era molta, creia i
votava a aquells que tenien l'obligació de representar els seus interessos en
l'espai democràtic. És aquesta mateixa classe treballadora la que després li va
donar el poder al PP perquè es va sentir traïda per la corrupció del PSOE? Per
què de sobte pensa que els seus interessos de classe treballadora es disposava
a defensar millor els que representaven al seu torn a una altra de les parts,
en aquest cas els amos del capital i dels mitjans de producció? Per què no van
donar el vot a una altra opció d'esquerra?
La decisió del PSOE a la
representació de la classe treballadora que el va votar va canviar la història
de l'Espanya moderna i l'opció de la classe treballadora de votar el PP com a
representant dels seus interessos va tornar a canviar-la.
La història d’Espanya dels últims
vint anys està marcada per la traïció del PSOE a la seva responsabilitat i per
la traïció del PP a la classe treballadora.
Diguem que la democràcia es
va trencar en dues ocasions i ara tenim un espai democràtic ple de gent
descontenta.
Davant aquesta situació cal redefinir
de nou l'esquerra, cosa que no es fa amb discursos minoritaris que ataquin al
poder establert en aquest moment, ni demostrant massa afany de poder o
superioritat. Es fa des de la mateixa base, cercant el treball en els barris i
pobles, desenvolupant accions solidàries, formant líders per al canvi, trobant
la confiança de la gent i donant exemple dins de les línies d'acció com a grup
ideològic, polític i d'acció social .
Aquest senzill esquema necessita un
enorme canvi, menys política i més acció social, ja que la gent desconfia de la
política i dels que s'hi dediquen. Molt més compromís amb les necessitats de la
gent. Cercar arribar al canvi polític a través del compromís i l'acció de les
bases, amb accions ben definides, amb la unió d'un debat ideològic i d'una
acció compromesa, d'un programa de renovació,
canvi i transparència, que porti a la gent a confiar de nou en que
l'esquerra, és l'única capaç de representar els seus interessos en el camp del
poder polític i, sobretot, tornar a guanyar la confiança de la gent en
l'esquerra, perduda en el desgraciat procés del temps de poder del PSOE
