AQUESTS SOCIALISTES SÓN EL DIMONI

          Que no Sr Rajoy, que no tots els seus mals són conseqüència de la nefasta herència que li van deixar els malvats socialistes.

          Hi ha moltes més herències, l'hi asseguro. Me faci cas.

          Hi ha herències enverinades, deixades pels "amics de l'ànima".

          Herències que li serà difícil (i amb les seves poques llums, potser impossible) administrar.

          Herències "choriceres" (amb seqüeles fins i tot de sang blava) que caven profunds forats que condueixen directe a l’infern a través d'un ampli i voraç cràter anomenat crisi que obliga als que manen (i no cregui que són vostès, no sigui il·lús) a mostrar-se agressius en la invasiva i sagnant cirurgia de les retallades.

          Miri vostè senyor Rajoy, ja crec que li feia il·lusió, i molta, ser el cap davanter del PP i també el president d'Espanya (una, gran i lliure, braç estes amb la ma plana). Però pel que pugui ser, i en prevenció del que estigui per arribar, li recomanaria que es dediqués a gaudir plenament dels seus anys de glòria sent que potser aquesta sigui la seva única i última legislatura.

          Com si fos un radiant i ufanós emperador, dediquis a contemplar aquesta nova Hispania que avui és seva. Altiu, a cavall d'una enorme i blanca gavina mentre sobrevola l'immens i blau cel patri. I res més. No cal.

          Ja que Alemanya, França i els poders fàctics nacionals es van ocupant de tot. De fet ja ho estan fent. Fins i tot abans que vostè fos el flamant president que ara és.

          I pel que fa al seu futur a mitjà i llarg termini, estigui tranquil Don Mariano. No s'alteri, si us plau. I sobretot, no es preocupi per res.

          Com diu l'Eclesiastès: "Tot té el seu temps, i tot sota del cel té la seva hora". Cada cosa, doncs, al seu temps, i d’estiu cigales, senyor Rajoy, i així, quan les urnes decideixin "despatxar-lo" de la Moncloa, tingui la tranquil·litat que treball, el que es diu treball (és a dir, pasta gansa de sobra sense haver de fer massa esforços), mai li faltarà.

          No li cal vestir-se de gris en cos i ànima. Res de ser un trist "Registrador de la Propietat", perquè, sincerament, entre nosaltres: s'atreviria a treballar com a funcionari després de com està sagnant el seu partit als empleats públics? Veritat que no don Mariano?

          Però, insisteixo que no passarà dificultats, doncs estic segur que algú ja té pensat per a vostè un càrrec, i fins i tot un despatx que ja l’espera a la planta noble d'alguna de les empreses (qui sap si fins i tot a un banc) que presideixen alguns d’aquests milionaris als que tan bé els està tractant la crisi i que tant mimen aquestes severes (almenys per a la xusma) mesures econòmiques com la reforma laboral.

          En qualsevol cas, li recomanaria, senyor President de Govern que pugi com més aviat millor  a la seva au plumífera oficial i surti d’aquest Cementiri (Gurteliano) tan ràpid com li sigui possible, ben agafat al coll de la seva gavina.

          De res i a manar Don Mariano. Avui per tu i demà, també per tu.



CÀRREC PÚBLIC o CÀRREGA PÚBLICA???

           L’analfabet polític és el pitjor dels analfabets possibles. No sent, no parla, no participa  en els esdeveniments polítics. No sap què el cost de la vida, el preu de la llet, del pa, de la benzina o els medicaments, són decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ase, què encara és mostra orgullós de dir que ell odia la política. Sense adonar-se’n, que de la seva ignorància i deixadesa neix la prostituta o els menors abandonats. I també el més gran, el pitjor de tots els bandits: el polític corrupta, el què està a les ordres dels mercats i les multinacionals..

            A l’agost de 1971, Richard Nixon, polític nord-americà (de mala recordança per a tots), va privatitzar la sanitat als EEUU. Els industrials de la Salut, van pegar bots d’alegria. Són aquestes industries i multinacionals les que financen les campanyes politiques dels congressistes i senadors americans. I clar ells estan a les seves ordres, són els seus servents i esclaus.

            Per això no sigueu analfabets polítics, participau de la cosa pública Els funcionaris públics, els serveis públics són necessaris, ells són objectius, neutrals i independents. Però per evitar això és imprescindible l’estabilitat dels empleats públics, per evitar clientelismes, corrupteles i arbitrarietats. Si no, tornarem a les “cesantias” del segle XIX. El que governava posava els seus. Ara també és fa, però d’una altra manera.

            Fa ja molts d’anys, quan jo era més jovenet, tenia un amic – conegut, al que varen estar a punt de fer director insular d’una gran multinacional. Finalment en van triar un altre i llavors, el seu pare, pensant fer-li un favor deia: “és que el meu fill en passar d’un milió de pessetes s’embulla”. Si, li va fer un gran favor. Pobret.

            Això ve a compte perquè el nostre “President” Bauzá, també s’embulla al passar del milió d’euros.  El passat gener va declarar que els seus retalls en sanitat, feien estalviar 14 milions d’euros al mes, quan volia dir, 14 milions a l’any. Al setmana passada es queixava de que el deute de les Illes Balears, augmentava en 1000 milions d’euros al dia. En realitat volia dir 1000 milions cada any. Li passa ben igual que aquell amic meu, en passar del milió, pobret, perd el nord. No m’estranya.  Un milió d’euros, són massa euros.

            Tampoc els seus Consellers li poden ajudar. El Vicepresident econòmic ha dit que els impost que han apujat són incolors, inodors i insípids, (com l’aigua). Neutrals i eficients. No ho saben, no ho veuen, o no interessa saber. Són tan curts que no hi veuen un pam enfora del nas. El cèntim sanitari i els altre impostos que heu apujat, faran que la inflació apugi. I aquests sí què és un impost molt injust. I el paguem entre tots, però molt més la classe mitjana i els obrers. Rebel·lat. Surt al carrer a dir BASTA.

            N’Alberto Ruiz-Gallardon, mai no ha estat un progressista, encara que ell ha fet molt per semblar-ho. Havia mesurat molt bé les paraules, fins ara, semblava un verset lliure dins el PP. Què li passa ara que ha girat a la dreta, des de la mateixa dreta. Perquè ja no sembla de la dreta europea, una dreta moderada.

            Alguns diuen que no és més que una rabieta perquè volia ser ministre de Defensa, però una ordre real, ho va aturar i col·locar en el seu lloc un amic real.

            Però altres pensen que el que vol és, en un temps no massa llunyà, obtenir un bon lloc de sortida en una propera remodelació del Govern, quant aquest s’hagi desgastat pels retalls i reformes. O fins i tot disputar el lloc al President.

            Els seus atacs a les dones i a l’avortament l’acosten perillosament a la part més ultra del partit.  Ni el Ministre, ni molt manco cap Cardenal, no han opinar sobre l’avortament, ni ser avortistes. L’únic que han de fer és procurar que les dones pugen avortar d’una manera segura per la seva salut, sense dificultats i gratuïtament a la Seguritat Social. Tot el demés són vuits i nous i cartes que no lliguen. Saps si les mares d’alguns homes haguessin avortat en el seu moment, segur que el mon seria molt millor.

            Perquè en algunes coses voleu viure juntament amb les darreres tecnologies i amb altres, en canvi vos aferrau a escrits (de no es sap qui) de fa 2000 anys. Com està el mon, senyors i quina vergonya, cavallers, quina vergonya.

             Alerta amb l'idioma, penseu que no és el mateix esser un CÀRREC PÚBLIC, que una CÀRREGA PÚBLICA



Gabriel García Márquez cumpleix 85 años



          Aquell home que hauria volgut ser pianista de bar per ajudar a que els enamorats es volguessin més va acabar convertit en un enamorador de lectors i en còmplice de molts d'ells que han regalat els llibres en la seva estratègia de conquesta. Per això aquest dimarts, 6 de març, la literatura celebra els 85 anys de Gabriel García Márquez i un rosari de commemoracions: 60 del primer conte, La tercera resignación, 45 de Cien años de soledat, 30 del Premi Nobel i 10 d'haver començat a publicar les seves memòries, Vivir para contarla.

            Quan, fa 60 anys, el diari Colombià, El Espectador, li va publicar el primer conte, “La tercera resignación”, ell no tenia els cinc centaus que valia l’exemplar del diari. Però allà començava el gran univers de creació de Gabriel Garcia Marques, “Gabo” pels amics.

CON FLORES A MARÍ....ano

            Ay! Mariano, Mariano!. Qui t’ha vist hi veu ara.

            “Venid y vamos todos con flores a María... ano que padre nuestro es”

            I tan bon al·lot que semblaves. Com si no haguessis romput mai un plat. Però ja és sap què allà on sembla que no hi plou no hi poden viure de goteres.

            Fa uns anys, quan anaves a Cuba, què pareixia que les dones no t’agradaven i mira per on ara no pots estar sense elles. La madona major del reialme, Cospedal I, de la Manxa i la Soraya, de Santamaria, com la caravel·la d’en Colom, Mare Secretària General de les filles de Maria de la Moncloa. Tan se val què són petites, ja diuen que si és dolent, amb poc basta.

            I llavors tens la cul baix i de mames penjant, la Furer, la què comanda sense cor a tota Europa, filla d’un pastor alemany. Lladra molt però sap mossegar?. Divorciada i sense fills, per mi el que necessita és “assaciar-se de sexe”. Una nit boja amb uns quants homes joves i potents, què la deixen com a nova. A aquesta dòna si algú no l’atura, fondrà Europa en el seu profit. Va nàixer a l’Alemanya de l’Est, per això te el cervell ple d’odi i rancor.

            En José Ramon Bauzá. Fa uns mesos que va trist. Serà que el seu “amorcito” ja no li apaga el foc com abans?. O és que confiava que el farien ministre d’Espanya i com que no ha estat així, talla claus amb els queixals. Enyores Madrid?. Però home si has guanyat amb majoria, has de comandar aquí i fer tot allò que vares prometre que faries. Fins ara només has fet el que no importava, perquè anava be, la llengua, el planejament territorial, els camps de golf amb hotels i retalls en Educació i Sanitat.

            I d’allò què acabaries amb l’atur en dos dies, què?

            A Itàlia ja fan pagar l’IBI als edificis de la Santa Mare Església. Alerta, que ja són aquí, els amics del Diable.  

            Divendres, 24 de febrer farà 75 anys del afusellament i assassinat de N’Emili Darder, el batlle republicà de Palma. L’església adora als seus Sants, nosaltres recordam als nostres màrtirs. Ells no perdonen, nosaltres sí. Però mai ho oblidarem que encara duis les mans tacades de sang i no heu demanat perdó.



CONFITURA DE TARONGES AMARGUES ECOLÒGIQUES

             Aquesta setmana he fet confitura de taronges amargues ecològiques.

            Una amiga de Marratxinet va venir a veure’m  i em va dur uns quants kilograms de taronges amargues per poder fer confitura (ella sap que m’agrada, n’he feta altres vegades i també dels seus albercocs que són ecològics, te un hort ecològic).

            La meva recepta és la següent:

            1750 gr de taronges amargues

            1000 gr de sucre.

            He palat les taronges, les he trossejades i les he posat dins una olla, una capa de taronges i una sucre i així successivament, les he deixat reposar una parell d’hores i llavors, al foc s’ha dit, després de bullir 30 – 35 minuts he apagat el foc i les he capolat amb una batedora i llavors a passar-les pel passa pures, perquè la confitura surti ben fina i sense pinyols. L’he deixada refredar, per veure la consistència de la confitura. Si en esser freda la trobau massa liquida, la tornau posar al foc fins que la consistència vos agradi. La consistència de la confitura, és a dir, si és massa espessa o no l’heu de mirar en fred. Quan vos agradi d’espessa, l’encalentiu, ben calenta i la podeu envasar, no cal dir que els envasos han d’estar ban nets i esterilitzats. Una vegada els envasos ben plens els posau cap per avall i els deixeu així fins que la confitura sigui freda. Llavors els podeu etiquetar i bon profit



ANTONI MARIA ALCOVER



          El passat dia 2 de febrer, dia de la Candelera,  va fer 150 anys que va néixer, a Santa Cirga, a Manacor, Antoni Maria Alcover. Apòstol de la llengua, impulsor del Diccionari català-valencià-balear, recopilador de les Rondaies Malloquines, propulsor del I Congrés de la Llengua Catalana.

            “No, fills de la Pàtria, no ho espereu que el bon govern que somieu, vos vengi mai de l’aire del cel!. Déu no mos envia lo que nosaltres mos podem procurar per nosaltres mateixos. El bon govern el mos hem de guanyar amb els nostres punys, lluitant a tota ultrança, batallant amb tota l’anima les batalles de la política san i honrada, la política de procurar de tots vents i amb totes les nostres forces el bé de la Pàtria, que és el bé de tots. Si, és una de les atrocitats més horribles que poden cometre el pobles, deixar això de la política en mans del cacics, dels farsants de la política, dels que en viuen traficant-hi, no mirant el bé públic sinó el propi!. La política ha d’esser cosa de tots i en profit, no d’una classe, sinó de tothom, de tota la nació! S’hi haurien de fixar bé amb això les persones de l’alta muntanya que senten i estimen la Pàtria, i obrar en conseqüència. !Fora son! Que ja passa d’hora de deixondir-se  i d’anar ben ulls espolsats, que tot s’és mester”.

            Això que sembla tan actual ho va escriure l’any 1906. És veu que llavors ja hi havia cacics i Bauzanets que volien tallar i retallar per allà on els donava la gana.

            Sabeu que vos dic. Què si en Franco i els seus feixistes no pogueren acabar amb la nostra llengua tampoc podran aquests cala focs i els seus bombers.

DOS MINISTRES ULTRES (n'hi ha més)



          Poc temps, menys de dos mesos, ha tardat el catolicisme nacional a anunciar algunes de les decisions que més va ocultar abans de les eleccions. L'encàrrec ha recaigut en dos ministres devots i afins a la línia intransigent de la jerarquia catòlica, el de Justícia i el d'Educació, Cultura i Esports. L'objectiu és despullar la societat dels èxits assolits en matèria de tolerància, laïcitat i respecte als drets de tots els ciutadans. En una paraula, retrocedir.

          Les mesures anunciades pels dos ministres pretenen realitzar l'anhel repetidament formulat pels bisbes (és clar, les seves dònes mai queden embaraçades) de retallar (si no abolir del tot) la possibilitat d'interrompre voluntàriament l'embaràs i eliminar l'ensenyament d'Educació per la Ciutadania. Les espanyoles deixaran de poder avortar segons voluntat pròpia i tornaran a una situació d'inseguretat jurídica amb uns supòsits arbitràriament interpretats.

          Els espanyols no podran accedir a l'ensenyament dels valors propis d'una cultura política democràtica, pluralista i laica i s’hauran d’enfrontar amb una altra, amb un altre contingut. I ha de ser un altre perquè el nom proposat, Educació Cívica i Constitucional, és idèntic al que es vol eliminar, Educació per la Ciutadania. La variació, per tant, estarà en el contingut, i  segur què serà una nova formació de l'esperit nacional i religiós, de profundes arrels nacionalcatólicas i franquistes.

          La justificació de les mesures farien riure ( si no es tractes d’una cosa tan seriosa). El ministre de Justícia diu que restringir l'avortament és el més progressista que ha fet mai, identificant retrocés amb progrés.

          El d'Educació no té objeccions a faltar a la veritat públicament llegint paràgrafs d'un llibre que mai s'ha utilitzat en l'ensenyament d'Educació per la Ciutadania per tal de suprimir-la. Segons ell, Educació per a la Ciutadania adoctrina. Mentida, gran mentida, els llibres no adoctrinen, això és cosa de l’església.

            Pot esser així tornem a “a la España de charanga y pandereta, cerrado y sacrsitia, devota de Frascuelo y de Maria”

            Penediu-vos i que us agafi confessats. Amén.