CANÇÓ POPULAR REPUBLICANA

¿Para cuándo será

Que la tortilla se dé la vuelta

Que los pobres coman pan,

Que los pobres coman pan

I los ricos mierda, mierda?

Cançó popular republicana



DITES PER FER PENSAR

Un arbre ben arrelat no té por de la tempesta.
Caure és molt més senzill que ascendir.
Creure que alguna cosa és impossible és el primer pas perquè ho sigui.
Encara que la gàbia sigui d'or, no deixa de ser una gàbia.
Diguin el que diguin, l'ou va abans que la gallina.
El prudent sempre amaga la seva ira.
Paciència és la millor companya de la saviesa...
Dóna la benvinguda al que no puguis evitar.
El foc al cor omple el cap de fum.
Mai tallis el que pot ser deslligat.
Al final del camí comença el camí de tornada.
Petits forats enfonsen un vaixell.
Qui té un perquè per viure troba fàcilment un com.
Córrer només és bo per a les carreres.
Només els ximples proven l'aigua amb els dos peus.
És la irritació el que produeix la perla.
Qui vulgui peixos, que es mulli el cul.

Les àguiles no cacen mosques

Si la vida et dóna l'esquena Toca-li el cul.
No serà lliure el que vagi arrossegant cadenes.
Pensa moltes coses; però fes-ne només una.
Dos capitans enfonsen un vaixell.
Un enemic és molt, cent amics són molt poc.
Les pedres no necessiten protecció per la pluja.
El capvespre coneix el que l'alba ni s'imagina.
Gra a gra una duna, pedra a pedra un castell.
No pots menjar ous sense trencar la closca.
Com més alt puja el mico, més se li veu el cul.

 “el pastor”

Quadre de l’artista suïs, radicat a ses Salines Rudy schwizgebec



ESTIU 2012 - LLUM AL FINAL DEL TÚNEL



            Ja sé què encara falten uns quant dies per què comenci l’estiu, però les prediccions s’han de fer abans. Ja què després són massa bones de fer.

El dia 21 de juny, a les 00,12, hora de ses Salines entrarem a l’Estiu. A aquesta hora el Sol estarà a 00º i 00 minuts de Cranc.

            El Sol a Cranc ens diu què els poderosos seguiran fent de les seves per seguir guanyant més doblers. I com què:

            El Sol és a la casa quatre, a més ho faran com si ens fessin un gran favor i ens voldran fer creure què ho fan per la Pàtria.

            La Lluna també és a Cranc, però, a la casa cinc, tot això que fa el Govern (les retallades) ho seguirà adornant amb sentiments què ens facin sentir culpables a nosaltres.

            A la vegada, la Lluna fa una conjunció amb Mercuri i una oposició amb Plutó, algú ens explicarà que entre tots em de lluitar i a més podem vèncer a aquesta crisi. Què una altra manera de fer política és possible.

            Mercuri és el missatger, Plutó la renaixença. Capricorn és un signe femení, cardinal i de terra. Canalitza les energies i planteja les estratègies per fer complir les metes a llarg plaç.

            A tot això ens ajudarà Plutó que fins el 2024 estarà a Capricorn. A més esta a la casa 10 i fa una quadratura a Urà i un quincunci a Venus, i són aquests aspectes els que ens parlen de transformacions, revolucions, noves estructures i sobre tot de canvis de valors.

            Llavors tenim a Venus a Bessons, que està a la casa tres i a més fa una quadratura amb Neptú que ens fa veure que em de gaudir dels canvis, són necessaris i ja no els podem ajornar més i que no hi més remei que fer-los.

             El canvis han de ser polítics, econòmics, ètics i morals.

            Segurament dins d’aquest més les autoritats europees es reuniran, potser varies vegades, per començar a parlar d’aquests canvis. Canvis què encara tardaran. Però potser estem veient la llum al final del túnel. El túnel és llarg, fosc, amb sotracs i clots, llenegadís, baix, viscós, estret i costa amunt. Arribarem, vaja si arribarem. Si hi ha voluntat i polítics amb noves idees.

            Urà és ha Àries. El Xot és el què tirarà tot això endavant. Anglaterra  i Alemanya, són dos països del signe del Xot, ambos anglosaxons. Seran ells que començaran i comandaran aquesta revolució. Els seus governants actuals són escèptics, però igual hi ha un canvi de govern.

            Ja fa massa temps què les estrelles ens diuen que això va malament i de cada vegada més s’empitjora. El gran stelium del desembre és comença a formar.

el PP al GOVERN de la NACIÓ

          L'arribada del PP al govern de la Nació i, abans, a la majoria de les comunitats autònomes i ajuntaments del nostre sòl comú, ha suposat per a molts una gran glopada d'aire. Una alenada d'aire ranci i de temps llunyans i de mal record.

          La veritat és que aquesta glopada, a la gran majoria, ens ha suposat el despertar de pors que crèiem enterrats. Les pacífiques manifestacions d'un poble indignat no els són convenients a la seva interpretació de l'ordre públic i per a això, la nostra policia, que la paguem tots, és utilitzada contra nosaltres com si fóssim els seus enemics i de bàndol contrari. L'església catòlica i els seus braços executors se senten recolzats per un govern i uns governants molt en la seva línia de pensament fosc i retrògrad. O acceptes el meu cànon o estàs contra mi, no entenen de més possibilitats o alternatives. Ens estan conduint sibil·linament, a l’edat mitjana, però amb pas ferm. Aquí està la Història, no aquesta que s'entesta a dir que Franco només va ser una mica autoritari i no un sanguinari dictador. És així com ells escriuen la Història, al seu dictat i al seu interès, de poc val la veritat de la mateixa; això, a qui li importa? Aquesta església que, a l'empara de grans dictadors i justícies condicionades, segresta i roba i ven a nens o els utilitza per saciar apetits sexuals prohibits des del poder que donen els hàbits, els xantatges i des de la prepotència de la diferència d'edats d'uns i altres.

          Tampoc permeten que aquesta església pagui els impostos que hauria de pagar, ni rebaixar, tan sols, un simbòlic euro de les assignacions que fa més de 10 anys s'haurien d'haver anul·lat. O és que aquell concordat era per tota la vida? Tenia el seu termini i ha estat sobrepassat. El nostre País és aconfessional i no té cap sentit mantenir el que no se sosté per si sol i menys en èpoques de crisi com aquestes. El nostre govern del PP ens ha rebaixat de tot, pujat impostos i taxes i ara vol liquidar Renfe, AENA, Loteries, i el que faci falta per pagar al Satanàs financer que no troba cansament algun. Després "els seus diners" van a grans multinacionals què, tant és fabriquin armes o que eixuguin i blanquegin diners d'altres negocis no legals. El cas és que l'estafa d'aquesta crisi també l'estan notant al Vaticà, tenen menys ingressos i això els preocupa molt especialment. No podran mantenir tanta despesa ni tant “cerimonial pompós”, ni tant pa d'or.

           En fi, jo el que volia transmetre és que aquesta falsa església necessita de braços armats, física i intel·lectualment, que la defensin i no hi ha res millor que els que aporta qui ostenta el poder (obtingut també a través de la mentida). En això estan, en limitar les poques llibertats que havíem aconseguit després de segles i segles d'obscurantisme. Primer a través de la pobresa, segon a través de la pèrdua de drets i llibertats i ja, assolides les altes cotes de la misèria, que ja es palpa, com a persones i éssers humans, vindran les pors de la Història i per un rosegó de pa tornarem a fer el que ells vulguin, on vulguin, quan vulguin i contra els que ells vulguin. Amén.

          Però tots els intervinents assistiran a missa, faran la genuflexió i es faran el senyal de la Creu al pit. Alguns fins i tot es confessaran i el sacerdot o bisbe els donarà l'absolució divina. I tots en pau. I a casa la caixa ben plena, pel que pugui passar, que passarà ... Que el veritable Crist ho vulgui! Perquè nosaltres, les ovelletes esgarriades, estem ja una mica farts de tanta mentida, però Ell ha d'estar fins als mateixos de tant i tant pocavergonya que parlen en nom seu amb la major de la hipocresia haguda i per haver.



CRISI, QUI HA DIT CRISI



          Raxoi no creu que estem a la vora del precipici. I té raó, ja estem caient pel precipici!!!

          ¿Vostès no han somiat mai que queien per un precipici i quan estaven a punt d'estavellar-se es despertaven sobresaltats? Doncs això és el que està passant amb l'economia i amb la situació del país i la nostra, perquè Rajoy ha dit que no estem davant de cap precipici o abisme.

         Ho ha dit davant cinc milions i mig d'aturats i cinc-cents mil pròxims que l’havien anat a escoltar a Sitges en una conferència sobre la situació econòmica d'Espanya.

         Ho va dir davant de les 159 famílies desnonades dels seus habitatges cada dia, tot i que hi ha prop de 6 milions de vivendes buides, que també havien anat a aplaudir.

          Davant d'una amplíssima representació de joves que no troben feina.

          Davant d'una presència de mil-euristes, potser de només sis-cents-euristas, que van aplaudir d'allò més.

         No hi podien faltar (per omplir) unes quantes dotzenes de pensionistes que quasi no poden viure.

         Ni altres quantes dels que ja no perceben cap prestació, i que hi van ser per si donaven canapès després de la conferència de cloenda.

         En primera fila a la dreta hi havia els que no han pogut pagar la llum aquest mes. Ni l'anterior. I a l'esquerra els que mengen en menjadors socials.

         Una mica més enrere, seriosos i circumspectes i donada l'amplitud de la sala, els milions d'estalviadors que han perdut els seus estalvis.

         També van voler estar les pimes i els petits comerços que han tancat.

         Eren nombrosos els que estan en lluita amb un ERO amb les noves indemnitzacions de la Reforma laboral, que van victorejar al President.

         Tots els que van suspendre pagaments aquest mes.

Ho va dir davant dels que malviuen en l'economia submergida, i que a sobre, els miren amb mals ulls.

          La informació la van cobrir periodistes no addictes i acomiadats.

          Eren cridaners els dependents que no han cobrat les seves minusvalideses.

          I els malalts que no poden faltar a la feina perquè no els acomiadin, d'acord amb l'esgarrifosa reforma sanitària.

          Els miners que no estaven detinguts no van deixar d'acudir i aplaudir.

          Ni els mestres als qui no han renovat els seus contractes.

          Metges amb fronteres amb els seus sous ben retalladets, tot i que la gent no ho cregui.

          Va resultar estranya i paradoxal la presència de Tècnics d'Hisenda que el critiquen per no acabar amb el frau, superior a totes les xifres retallades per solucionar la crisi.

          Al darrera de tot i drets hi havia els vuit milions de pobres sense pal·liatius, oficialment reconeguts per Càritas, Creu Roja i organismes oficials. Van fer una petita cassolada, però de seguida van ser silenciats per la resta del personal que bevien extasiats les paraules del president, que també i amb el mateix rotllo de sempre va parlar de tempestes, naufragis, timoners i capitans de la nau que ens portaran a bon port. Mira que els agrada això dels símils marins!

          A fora i davant una gegantina pantalla de televisió que retransmetia la conferència, estava Espanya al complet, no es veia bé si de peu o de genolls.

          Se m'ha passat un detall sense importància: La veritat és que ho va dir davant el Cercle d'Empresaris, que són els que creen riquesa (per a ells).

          No diuen mai la veritat, mai expliquen la realitat. Confonen l'optimisme i l'anàlisi seriós amb la mentida, com si fossin bruixots o curanderos.

          Perquè el que estem, senyor Rajoy, és a la vora del precipici de la immoralitat política i social en la distribució de la riquesa que vostè patrocina. Més ben dit, caient a tota velocitat.

I potser què Espanya no està davant cap precipici, però sí què camina com el Rei, coixejant i amb crosses.

           ¿O serà un somni tot el que està passant?

            Però per molt que s’empenyin no és culpa dels treballadors, aquesta crisis, és per les politiques neoliberals que varen patrocinar als anys 80 en Ronald Reagan (mal actor i pitjor president) i la molt bestia de Margaret Thacher (va deixar morir un miner en vaga de fam). També va ajudar molt un Papa vingut del fred (un polonès radical i il·luminat) Karol Voitila més conegut per Joan Pau II.

            Són aquestes politiques neoliberals i uns politics sense cervell i a més amb una idea fitxa, fer-se rics en dos dies i ocupar moltes cadires a diferents executives de grans empreses i sobre tot cobrar de totes elles.

            Demanen racionalització als altres. Comenceu per vosaltres els primers. No hi ha ambulàncies per dur els malats de diàlisi, però hi ha cotxes oficials per a tots els regidors de les grans ciutats i de molts de pobles petits, i fins i tot la batllessa de Madrid va a la perruqueria  amb cotxe oficial i guarda espatlles.

            Deixau de dir què hi ha crisi. No és veritat, les coses es poden fer d’una altre manera. No ens dieu que ens heu de retallar, què ens estrenyem el cinturó, que ens han de baixar el sou o què ens han d’acomiadar. No retalleu més.

            Per sortir-ne d’una vegada heu de pujar els impostos a les grans empreses, a les grans fortunes i sobre tot a l’Església. Llavors invertiu aquests diners en obre pública, invertiu en coses a on no arriba la inversió privada.

            Hi ha solucions per aquesta crisi, el què fa falta és voluntat per aplicar les mides pertinents i no anar sempre al darrera de frau Merkel (aquesta filla de pastor alemany).

            Canvieu el Banc Central Europeu, que així no serveis per res més què als interessos d’Alemanya. Doneu-li poders com té la Reserva Federal dels EEUU i voreu com tot canviarà.

            Hi ha una altra manera de fer les coses. Una altra manera de viura i veure l’economia i el mon. Una altra Europa és possible. Entre tots li podem donar la volta. Donem-li la volta!!!

HO DEIA SANT BERNAT



          Fitxeu-vos si fa temps que la coneixen a la Cúria vaticana, que fa quasi nou-cents anys què ja ho deia un sant tan sant com Sant Bernat

         Sant Bernat de Claravall (1090-1153) adoctrinava així al seu deixeble cistercenc, convertit en pontífex amb el nom d'Eugenio III, respecte a la Cúria: "Són molt hàbils quan obren el mal i incapaços de fer el bé. Se'ls odia al cel i a la terra, però han estès les mans cap ambdues coses; són impius amb Déu i desvergonyits amb les coses santes; turbulents entre si, envejosos dels que tenen al costat, sense compassió amb els altres; ningú aconsegueix estimar aquests que no estimen a ningú i, mentre presumeixen de ser temuts per tots, és inevitable que ells mateixos tinguin por ".

EUROPA EN CAIGUDA LLIURE, SENSE FRENS I COSTA AVALL



          Mariano Rajoy ha tirat la tovallola.

          El que ara cerca de veritat és la forma de que el seu govern i partit surtin el menys socarrats possibles d'aquest incendi que és Espanya. Aquest és la seva primera obligació en aquest moment. La sort del país és el que menys l’importa.

          Ell ha fet l'impossible per redreçar aquest vaixell a la deriva anomenat Espanya però ha fracassat. Els mercats, els seus amics fins al novembre passat, li han donat l'esquena. Pensa que el millor que pot fer llavors és idear la fórmula precisa per arriar la bandera de la derrota sense descrèdit.

          Ell vol comprometre en aquest instant tristíssim als socialistes, els nacionalistes, als banquers, a empresaris i periodistes de categoria, però ningú li allarga una paraula d'alè. També ells estan atrapats. Espanya sencera està engabiada, intervinguda. Però molt pocs ho expressen pel "què diran"; els acusaran de malastrucs o alguna cosa pitjor, antipatriotes.

          Entre tant neguit el Govern faria bé de preparar la rendició de la millor manera possibles. És determinació del Govern de posar a tot el nostre sistema financer a la seva disposició amb els diners de tots?.

          Des de Constantí, l'Església va iniciar una unió amb els imperis de torn i més tard amb els governs. I sobretot l'Església ha trobat aixopluc i protecció a les dictadures. Ha anat acumulant riqueses monumentals, artístiques, immobiliàries i econòmiques. I ha tingut l'agilitat de no conservar la pobresa primitiva sinó que ha sabut evolucionar fins a la possessió d'un poder financer notable i d'accionariat en múltiples multinacionals.

          No s'ha refugiat en la revelació de la paraula sinó que s'ha apropiat vergonyosament riqueses de tota mena.

          Espanya és un estat no confessional constitucionalment. És veritat que molts espanyols es confessen catòlics. Per això s'hauria d'exigir que l'Església es proveís econòmicament dels seus fidels. L'estat espanyol aporta una quantitat de diners que, l'Església hauria de renunciar per estar desfasat el concordat actual.

          Estem en un moment de crisi. Hi ha milions d'aturats. Hi ha fam. Hi ha grans amb pensions no arriben per fer front a les despeses elementals d'una vida. Hi ha dependents, minusvàlids necessitats d'una abraçada que els ajudi a viure. S'ha imposat el repagament sanitari, es desnona diàriament deixant sense sostre acollidor d'amor. Hi ha joves sense futur, vells penedits del seu passat. Hi ha misèria.

          I mentrestant, l'Església no te la valentia de renunciar ni els governs de suprimir tots aquests diners que es va en mantenir l'economia d'una institució, absolutament respectable, però que ho seria encara més si tingués una actitud compromesa amb el món que li ha tocat viure.

          Durant més de quaranta anys, Espanya va patir una de les més llargues i terrorífiques dictadures d'Europa. El triomf dels cavernícoles només va ser possible gràcies al suport que van obtenir de l'Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini i la Gran Bretanya de Chamberlain i Churchill i l’església catòlica.

          No sé si quan Europa va començar a caminar una mica més de pressa, cap a certa unitat, hi va haver algun sentiment de culpa en determinats dirigents europeus com Helmut Kohl o François Mitterand.

          A l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea el 1986, Alemanya i França van mostrar una magnífica disposició perquè Espanya s'integrés dins d'un projecte que consistia a invertir en els països menys desenvolupats perquè en el mig termini poguessin ser clients potencials.

         Es tractava, d'estendre un cert model de "benestar" a tota la Comunitat Europea per evitar que hagués països extremadament rics i altres molt pobres. I en certa manera es va aconseguir, el canvi a què va assistir Espanya entre 1986 i 1996 no té precedents en la nostra història: En 10 anys vam passar de circular per camins de carro a tenir una magnífica xarxa d'autovies, es van construir més universitats que en tot el nostre passat, es van restaurar la totalitat dels teatres del país, es va declarar universal la Sanitat i les pensions i, per no seguir, es rebaixà la jornada laboral a quaranta hores setmanals, seguint la pauta que a França marcava Mitterand.

          Es parlava, en aquells dies, d'estendre els valors de la vella Europa. Però tot va fer fallida.
          El 1996 Espanya va portar al poder a un dels tipus més ignorants que hagin governat país algun en centúries, un veritable illetrat orgullós de ser-ho, un fill de la dictadura, un poca cosa de l'alçada d'un ca assegut. Com tots els bojos feixistes, parlava de la pàtria i del patriotisme, aquest que és l'últim refugi dels canalles, i amb els seus col·legues va muntar una fira de rufians disposats a fer-se rics en tres quarts d'hora encara que fos a costa de destruir tot el teixit productiu del país.

          No estava sol, a Europa, la vella Europa van començar a sorgir altres rufians com Berlusconi, Jörg Haider, però sobretot van aparèixer dos furibunds antieuropeistes, Nicolas Sarkozy i Angela Merkel.

          És difícil explicar com es va arribar a aquesta transformació d'Europa, que va crear la democràcia i les idees més boniques de la Humanitat, va poder caure en mans de semblants personatges. Alguns diuen que va ser per l'aburgesament dels treballadors, altres per d’individualisme inoculat en la ciutadania a cops de martell des dels mitjans de comunicació convencionals, altres perquè el populisme i les seves banderes nacionalistes, xenòfobes i racistes es van anar colant en les entranyes d'una població descreguda , decebuda i cada vegada més inculta.

          El fet és que va ocórrer, i que avui Europa és l’ombra del projecte que alguna vegada es va somiar que seria.

          Però hi ha una altra peça fonamental en la suïcida marxa enrere que ha emprès Europa de la mà d'Àngela Merkel, el petit Sarkozy i els moviments populistes d'extrema dreta que envaeixen i amenacen greument el nostre futur: La globalització i la deslocalització industrial ha fet que bona part de la producció mundial de tot tipus de coses s'hagi traslladat a Orient, on no existeixen drets laborals, econòmics ni polítics, però sí un immens exèrcit de mà d'obra tan barata com resignada.

          En aquest context, Alemanya, després de superar amb el suport de la resta d'Europa, el seu procés d'unificació va decidir que ella seria l'única potència econòmica d'Europa, deixant un trosset a França si es portava bé, per a això era imprescindible empobrir el resta de la Unió, és més tirar el projecte de la Unió Política per la finestra i cremar-la a la plaça pública.

           Una Europa empobrida, li donaria mà d'obra barata i qualificada, amb la qual cosa podria competir per uns anys amb la Xina, l'Índia i Estats Units. Tot això va passar pel cap estúpida d'Àngela Merkel i assessors, amb la major part de la seva banca intervinguda perquè també es van dedicar a especular.

          En permetre la lliure circulació de capitals sense control de cap organisme oficial, en traspassar a les agències privades la qualificació de la salut de les economies, en enfrontar a uns països d'Europa amb altres, en negar-se a convertir el Banc Central Europeu en alguna cosa semblant a la Reserva Federal Nord-americana, en oposar-se rotundament a crear els eurobons, quan ella i els seus assessors saben que el deute d'Espanya, Itàlia, França o la mateixa Alemanya és deute de tots.

           Angela Merkel està destruint Europa, està condemnant a la misèria durant dècades a milions d'europeus premeditadament, seguint un pla perfectament ordit després dels primers dies de la crisi. Ens enganyen una i altra vegada dient que Alemanya, que té un deute molt més gran que Espanya, no paga res per finançar-se, però hi ha mentides que no hi ha qui les crea, ningú deixa els seus diners a ningú pel zero per cent, això és d'imbècils.

          Alemanya es finança actualment a base de jugar amb el deute d'altres països, entre d'altres el nostre. És una política suïcida, i ho saben, però pensen, com ho van fer dues vegades durant el segle passat, que d'aquesta crisi sortirà la indiscutible primacia germànica sobre Europa, per descomptat d'una Europa absolutament arruïnada i en caiguda lliure i sense frens, cap al feudalisme, una Europa pobra, deprimida, xenòfoba, dividida en centenars de "comtats" en els que només les classes dirigents, amb les seves respectives guàrdies pretorianes ben proveïdes i les seves habitacions en lloc segur, tindran drets.

          L'error no pot ser més greu. Poden seguir comptant quantes mentides vulguin, poden seguir jugant amb els deutes dels països, poden seguir enviant a milions de persones a l'atur sense fer cap pla rigorós per l'ocupació, poden seguir matant-nos a poc a poc, però també poden estar segurs, Senyora Merkel, que la caiguda d'Espanya, portarà després la d'Itàlia, més tard la de França i, després, inevitablement, la de vostès. Així que sí, vostès seran els amos d'Europa, d'una Europa en ruïnes com la que van deixar el 1945.