El Princep Blau. Encara somies amb el
teu príncep blau, no siguis boja, si és què alguna vegada n’hi ha hagut algun
(cosa què dubto mol, per no dir què és impossible), ara ja no en queda cap,
tots ja són casats amb la seva princesa.
Tampoc
no et creguis tot el què conten les cròniques de la Cort. La Ventafocs, potser
si què va anar al ball del castell, però no duia sabates de vidre, amb els
balls i les voltes que feia s’haurien
rompudes. Per tant no és veritat que les perdés i el príncep les va trobar.
Pler tant el dia següent no va anar pel poble cercant qui les havia perdudes. I
la pobre Ventafocs va seguir la seva vida dins la cuina, fregant i fent menjar
per la madrastra i les seves filles, i allà és va quedar, dolguda i
maltractada.
I la
Bella Dorment. Vos penseu que cap príncep, curro i guapo, és volia arriscar a entrar dins un bosc,
fosc, humit, ple de llops, ossos, esparregueres i moreres plenes d’espines. Ell
estimava més el seu cavall que a qualsevol jove per guapa què fos i no el volia
esposar a cap perill. Per tant la joveneta no és va despertar mai. I encara ara
espera, si no és morta, què algú li don una besada.
Ca, tot
això són vuits i nous i cartes què no lliguen. I de la Caputxeta Vermella què
me’n direu, se’n fotia de l’avia malalteta i no va voler què els llenyaters i
els casadors matessin el llop, i ara li diuen Senyora de Feroç.
Jo a la
meva dona me l’estimo tot l’any, i molt, i no només avui. Això només és una
festa comercial per enganar els babaus.
