DE DÉUS i PRESIDENTS

          “El sacrosanto lugar de la palabra valenciana”. Sr. Camps vos passeu una mica. Si al manco parléssiu català, a no, que vosaltres no parleu català, que parleu valencià. Perdoneu però mai no us he sentit parlar-hi. O no en sabeu? Quina vergonya per un president no saber parlar la seva llengua. I na Rita, tampoc? O què els déus s’apiadin de tots nosaltres. Quina barbaritat. Quina desgràcia de País. Defenseu”la unidad de la patria”, però voleu ser el President d’una part d’ella. I de GURTEL, què en sabeu rés? Si heu de mester trajos nous, digueu-ho

          Sr President ZP, vos heu d’entrevistar amb Papa Benet XVI? Que no éreu laic, vos? O per si de cas voleu estar bé amb el Déu únic i vertader? També hi deveu estar amb el Déu únic i vertader dels islàmics? O no? Que no sou molt amic seu? Idò ja sols falta que vos aferreu al Déu, únic i vertader d’Israel i ja els tindreu tos del vostre costat.

          No Sr. President, tres déus no són possibles, ja s’haurien barallat. Ho dic per què jo tinc tres cans i és barallen per qualsevol cosa. I ells ho farien per comandera.

Però i en Benet, què cerca per aquí? Resar amb els que els seus capellans varen violar i demanar que els perdonin. Digueu-li que resar no serveix de rés i perdó no en tenen.

          Sr. Benet, què no sabeu allò de:

Tut – tu-ru –rut

Això és la llei de l’embut

Si ho faig jo, és amor griego

Si ho fa el poble és un brut.

Però per desgràcia sempre ha estat així, el peix gros és menja el petit.

EL MEU PRIMER COP

El cel era blau,

la lluna allà d’alt.

Estàvem sols, ella i jo.

El seus cabells eren suaus

I com el mar, els ulls

Sabia exactament

el que ella volia.

La seva pell vellutada,

les cames, magnifiques.

Els meus dits

passant per la seva esquena.

No sabia com fer-ho,

però, ho vaig fer.

vaig posar la ma al seus pits.

Ho record en temença.

El meu cor bategava ràpid,

però lentament, ella,

va obrir les cames

i quan ho va fer

no vaig sentir por,

i lentament

va sortir la cosa blanca.

Tot havia acabat.

Era la primera vegada

que munyia una vaca.

O et pensaves una altra cosa?

POLÍTICAMENT INCORRECTE

          L’extrema dreta entra per primera vegada al Parlament Suec. Eren els titulars, d’aquests dies passats, als diaris d’arreu del món.

          De què vos estranya. En temps de crisi la gent dels països occidentals veu perillar els seus llocs de feina o les seves pensions. Per que hi ha massa nouvinguts que viuen de les subvencions dels pressuposts públics.

          No són iguals als nacionals, si no què tenen més drets, pregunta-ho als pares que no poden entrar els seus fills a l’escola que volen per que un immigrant els ha passat al davant.

És veritat que són gent que fuig de la fan i les dictadures dels seus països, però no poden venir a rompre la democràcia, la pau i l’estat de benestar social que ens donat els europeus a força de sacrificis, guerres i lluita contra dictadures.

          Fugen de ca seva per no lluitar contra els dictadors del seus països, però quan són aquí volen tots els seus “Derechos”.

         A més la majoria d’aquests països son rics en petroli o en minerals i pedres precioses (diamants), que els exploten els dictadors i els seus amics.

          Això no és políticament correcta, però és el que pensa la gent quan van a votar, senyors polítics, i anirà a més, si no canvieu de manera de .legislar.

          Els gitanos, sud-americans i africans no canvien de pensament, nI és volen integrar. I els islàmics?. Volen el millor d’aquí i el millor d’allà, però cap d’ells canviarà de religió o de pensament.

         Què ja ho sap el senyor Ministre?. Bé no cal enfadar-se, senyor Ministre. Perdoni el senyor Ministre

TARDOR 2010

           Dia 23 de setembre, a les 4.15, el Sol entra al signe de Balança. Comença la tardor. Balança vol dir equilibri, tot torna al seu lloc, els arbres perden les fulles i tot és prepara per fer una dormida, una aturada, un descans, i tornà brostar mesos més tard, quan hagi recuperat les forces.

            Els homes faríem bé què de tan en tan, també féssim una pausa com la natura, i poséssim orde al nostre esperit, ens calméssim i penséssim tot allò que hi ha de bo a la nostra vida i ens despalléssim de tot el que ens fa nosa o ja no necessitem.

            La nostra vida corre massa despresa, i no tenim temps per a nosaltres , sols pensem amb els doblers i els luxes, en tenir més què els altres. Massa enveja.

            Res varem dur, res ens durem. Desfruteu del què teniu ara mateix.

            Benhaja el que res té i és conforma.



DIA MUNDIAL DE L'ALZEHIMER

          Aquest és un petit homenatge per aquells padrins i padrines que no poden contar contes al seus néts, no perquè no en saben, que sí en saben, no perquè no en tenen de néts, que sí que en tenen, si no perquè han perdut el més preuat per ells, els seus records.
          És meitat prosa , meitat vers i és titula així:

               Home i muller, petita història d’amor

          Any 2033, a les vuit del matí d’un dia qualsevol a una sala de cures d’urgències. Un home hi ha acudit perquè el curin d’una ferida a la mà
- Au al•lota que tinc pressa
- I tots en tenim de pressa
- La teva no és com la meva
- A no?, i quina diferència hi ha entra la vostra i la meva?
- Jo tinc pressa per anar a donar el berenar a la meva esposa
- I ha on és la vostra esposa
- Estam els dos a una residència, ella té alzehimer
- I vos coneix?
- No, ja fa estona que no sap qui som
- Idò perquè tanta pressa si no vos coneix ni sap qui sou?
- Escolta al•lota per ventura ella no me coneix ni sap qui som però jo sempre,
   sempre, sempre sabré qui és ella

Seràs el foc,

seré el metall,

serem home i muller.

El primer desig

un desig qualsevol.

Remugant paraules

sense sentit.

Sols en tinc un únic motiu,

que aquest moment existeixi.

Seràs aigua

que dóna força a l’ànima,

seré el que tu vulguis,

serem home i muller,

i un desig qualsevol.

Serem dos

serem un,

tindrem el dia

tindrem la nit

seràs un bon somni.

El somni d’aquest moment,

les paraules sense sentit,

seràs el motiu,

seràs el desig,

un desig qualsevol.

Serem només,

home i muller.

LABORDETA

Canto a la libertad

“Habrá un día en que todos

al levantar la vista

veremos una tierra

llamada libertad.

También será posible

que esta hermosa mañana

ni tú, ni yo, ni el otro

la lleguemos a ver

pero habrá que empujarla

para que pueda ser”

        Ha mort José Antonio Labordeta,
cantautor, professor i polític.
       Descansi en pau.
       Només els somiatruites i els que encara creuen que la Utopia és possible, són els que fan avançar el món. Els altres o bé se n'aprofiten, o sols sobreviuen.

Canto a la libertad (Labordeta)