A ON VA AQUESTA DEMOCRÀCIA

           A on és l’esquerra que vindrà.

Qualque cosa es mou a aquesta part de la política. Fa massa anys que la gent n’està desencantada del partits clàssics que es diuen representants del poble.

         El bipartidisme fa aigües per totes parts. Els partits populistes cobren força de cada vegada més. Alerta, què així va néixer el partit Nazi den Hitler, Juan Perón o no fa tant de temps del mateix Berlusconi a Itàlia, tots ells ben escorats a la dreta.  
         I de part de l’esquerra no es mou res?. Si, hi ha una sèrie de moviments socials que si poguessin ajuntar-se amb un programa comú i un líder ben definit, estic segur que podrien tenir molts de seguidors.

         Han estat les majories neoconservadores que dominen el continent Europeu i la falta d’alternatives per part de la socialdemocràcia, el que ha duit la crisi econòmica, els ajustaments i el deute.

         Aquell esforç d’enteniment polític i consens que férem tots amb la transició de 1978, bé tots no, l’agrupació Alianza Popular (actual PP) votaren que no a la Constitució. Aquella confiança s’ha trencat. Els partits que la pujaren i l’han mantinguda fins ara, ja no inspiren confiança al poble.

          Si les velles formacions polítiques ja no serveixen, qui pot ocupar el seu lloc?.

         S’acosten eleccions i hi molts de moviments, partits nous, altres que s’agrupen i a molts de llocs empentes i travetes per anar a davant, ningú vol perdre la vella cadira i molts que la volen nova.

         No tot poden ser preses i empentes. Serietat i serenitat. Es necessari canviar els modes i maneres de fer política. Ha de ser una política més propera, sincera, respectuosa i que s’acosti més a les necessitats als ciutadans.

Obrir un procés constituent i un nou sistema electoral, a on el vot de tots els ciutadans valgui el mateix.

         Tant si agrada als polítics com si no, tard o d’hora, tot això succeirà i serà més d’hora que tard. Hi molts, massa, moviments socials, descontents amb situació actual. Ha arribat a un punt de no retorn, això s’encén i la foguera es fa de cada vegada més grossa, fins que arribi un moment que serà impossible d’apagar.

          Fa massa anys que no es veia tanta prohibició. Quan el poble crida no se’l pot prohibir de cridar. La prohibició només serveix perquè cridi més fort.

         A tota Europa vivim una situació molt semblant a la del maig de 1968 i els que hagi de ser, serà. Quan el poble esta emprenyat no l’atura la força de la policia.

         Fa més de 12 anys el president Aznar ens va deixar dividits com abans de 1936, dues espanyes, dos bàndols. El president Zapatero no ho va saber arreglar. I ara tenim l’església, els bancs, Opus Dei, els especuladors, na Merkel, el FMI, i tots els demés “correveydile” d’aquest país que juguen en contra nostra.

         Si no surt una nova esquerra política i social correm el risc que aquest espai l’ocupin UPyD o Ciutadans que semblen forces populistes, però que només defensen idees conservadores i neoliberals.

         I els vells partits tradicionals? O es reformen o desapareixeran.

         Els càrrecs públics han de ser rotatius i limitats de temps (dues o tres legislatures) i sobre tot què rendeixin comptes cada cert temps. Només així es pot salvar la democràcia.

         El sistema d’Hont només serveix perquè hi hagi bipartidisme i majories absolutes (que poden ser antidemocràtiques). A més fa que hi hagi unes campanyes costosíssimes que amb altres sistemes no ho serien tant. Sistemes més representatius com poden ser el sistema Alemany o l’Australià.