Era
un desset de juliol qualsevol i un dimarts avorrit, de avui fa vuit anys. Fins
que de sobte va deixar d’esser avorrit. Una furgoneta blanca venia de cap a mi.
Desfeta, a tota marxa, jo travessant un pas de vianants amb el semàfor en verd
i va impactar contra jo, del cop em va aixecar més de dos pams de terra i em va
llançar a set metres d’on estava.
El
conductor, covard, va fugir. Jo no, no podia. Començava un llarg malson,
d’hospitals i metges, que dura fins avui.
Ell,
el conductor covard, qui sap on és?. A ca seva, a la platja?.
No
li tinc pas odi. Per què odiar és una altra manera d’estimar, i podeu pensar i
creure i creure i pensar què allò què és
diu estimar no l’estim pas gens.
No
crec què Déu li envií cap càstig. Per què no hi crec. Però sí què l’Univers
algun dia el posarà al seu lloc.
Som
viu, tinc una família què m’estima moltíssim, igual que jo a ells i molts,
molts d’amics. Què més puc desitjar?. Si els dos ulls, que aquell conductor
covard què va fugir, em va robar.
Què
molts d’anys amics, pugi celebrar el desset de juliol, amb salut i alegria, què
aquesta i les rialles no les me va prendre ni les me farà perdre mai. Si perdés
l’humor i les rialles, ja no seria en Miquelet
