Quan jo era nin de sis o set anys, per sant Cristòfol, els pagesos havien acabat les meses i anàvem a la mar a prendre el primer bany de l’any i a rentar els animals.
Allà hi érem tots o quasi tots, ja els topàvem pel camí. Amb el carro llarg de rodes de goma (de més gran vaig saber que eren de goma per anar de nit de contraban, així no feien renou). Les dones (passant el rosari) i els nins, jugant i rient, seiem damunt sacs de palla, els homes fumaven i el pare anava dret mentre manejava les riendes de la mula que tirava del carro.
Hi anàvem en família amb els amics dels pares i els amics dels amics, tots ells pagesos.
La taringa o processó què és formava a la carretera dels baladres o de l’hort del Molí de Ferro (de s’Avall) era llarga. En acabà de resar el rosari, llavors les dones parlaven cridant d’un carro a l’altre. A vegades els homes baixaven d’un carro i anaven fins al què els precedia per parlar. Caminant al pas de la mula, que mai no frisava. Les persones tampoc. A la pagesia, les hores passen lentes, sense frisar. I a més era festa.
Pel camí passàvem per ran del forn de calç i just per la vora els jardins de les cases de s’Avall, per davant les solls, les boveres, i el colomer si anàvem a les Roquetes, o bé per l’estany de les gambes si la destinació era cala d’en Tugores.
En arribar, aparcàvem baix del pins, i cadascú sabia quina era la seva feina. Les dones preparaven les coses del menjar, dins ribells hi posaven la síndria i el meló amb la gel que més tard serviria per fer el gelat, l’aigua i no hi podia faltar l’esperada “pinya” ben tapats de sacs i llençols de ràfia. Els homes desenganxaven les bísties i les duien a banyar. Ells vestits en banyador, igual que els nins més grans, els petits quedaven amb les mares i venien més tard, que és banyaven amb una camisa de dormir (grossa, blanca i de drap), els nins petits, tot nus.
Rentaven els cavalls i les mules i després els deixaven anar sols per damunt l’arena. Era el primer bany de l’any i per alguns l’únic.
Les avies sempre ens cridaven el mateix: Alerta a la mar que fa forat i tapa!. O bé ens recordaven què cada any se’n cobrava un. Ens eixugàvem i ens vestíem.
S’acosta mig dia, és hora de fer el dinar. Primer els animals, els donaven del menjar que duien aposta per ells, l’escampaven dins el carro. Llavors els homes preparaven el foc allà mateix a sota el pins què ens feien ombra. No sé com ho feien però en sabien i mai no varen calar foc al bosc.
Les dones posaven les paelles al foc amb un parell de cullerades de saïm i mentres és fonia salpebraven les tallades de la carn què ja duien preparada, pollastre, conill,colom, i perdiu bàsicament. Les sofregien fins què eren ben roses, llavors i posaven ceba, tomàtiga,un parell de remenades més i ja hi podien tirar l’aigua i les verdures fresques collides de l’hort, i ho deixaven bullir.
Hora de preparar el gelat. El gelat era d’ametla, com no podia ser d’altra manera. El pare agafava la bomba de fer el gelat. Era de fusta per fora i en mig un recipient de ferro què és movia amb un engranatge, què en voltar i amb el contacte amb el gel i la sal, feia què és refredes i gelàs el preparat. Rodàvem una estona cada un, així com es glaçava era més dur de rodar.
Quan el pare deia: el gelat ja està fet, llavors tiraven l’arròs dins la paella, per fer un bons arròs sec. Un bon plat d’aquell arròs per a tothom, acompanyat de rave o pebre verd collits de bon mati a l’hort. Per beure sempre aigua i un poquet de “pinya”, que feien pessigolles al nas o a la gola.
Ara era quan les dones és provaven qui havia fet el dolç més bo. Coques de cuarto, coques magdalena, braços de gitano, gatò d’ametla i ensaïmades. Un bon tassó de gelat i un poc de dolç
Havent dinat ho recollien tot i ho deixaven ban net i els focs apagats. Dormíem una estona a la fresca del pins
Devers les quatre de la tarda ens posàvem en camí altra vegada i feien la processó de retorna cap al pobla. Havien d’anar a l’hort a donar menjar al animals que allà hi havia. Els pagesos no tenen dies de descans ni festes. Però sí, havia estat un dia de gran festa.
