23-F, TRENTA ANYS DESPRÉS

       Els bolquers i els politics s’han de canviar sovint... i pels mateixos motius

            S’han complert 30 anys del 23–f, i el pitjor és que jo i era. Aquest dia devers les sis de l’horabaixa, mon pare va venir del cafè i em va dir que:” al Congrés de Diputats s’han escoltat tirs i no és sap el que ha passat”. A partir d’aquí tot és precipità, a la televisió (només existia la primera i la 2ª) van interrompre la programació per fer pel·lícules i a la radio només és podia escoltar música militar. Al poble els carrers i els cafès varen quedar buits, ni tan sols els seus, els feixistes s’atrevien a sortir, perquè encara no sabien el que passava.  A casa, el para i jo preparàvem el sopar, la mare no hi era (guardava l’avia a l’hospital). Havent sopat ens quedarem mirant les pel·lícules a la “tele”. Tampoc hi havia massa coses per fer. Llavors, devers les 10.30, al televisor va sortir una presentadora guapa i molt seria i va dir el que el Tinent Coronell Antonio Tejero havia assaltat el Congrés de ¨Diputats i a més el General Milan del Bosch, comandant militar de València, havia tret els blindats al carrer i dictat un Ban copiat d’aquell altre que va dictar en Franco el 36.

            Un cop d’estat varem pensar el pare i jo. I varem seguir esperant. A devers mitja nit varen anunciar que el Rei sortiria a parlar a la nació. I així fou. Va sortir amb l’uniforme militar de gala i tot ple de condecoracions, (totes merescudes?) i amb la cara molt seria va dir que havia ordenat als militars que deposessin les armes i acatessin la Constitució.

            I és va quedar tan conten. Més de sis hores va tardar en sortir ala televisió per dir això. O és que primer havia de saber amb quines forces amigues contava. Si és el Comandant de les forces armades, havia d’haver sortit més prest i posar a tothom al seu lloc.

            S’enfrontarien els militars anglesos o francesos amb els seus presidents o primer ministre? I els marines americans amb seu President? Contesteu-vos vosaltres mateixos.

            Després de la sortida del Rei, el pare i jo ens varem anar a dormir fins que al dia següent va ser hora d’aixecar-nos per anar a treballar. Vaig sortir de casa sense mirar enrere per si algú m’esperava o em seguia ( en aquell temps jo era regidor socialista) no tenia gens de por.

            Vaig anar a fer feina a ca l’amo Macià perdut (ell i sa dona havien tornat vells i arreglaven la planta baixa per viure-hi). En arribar, madò Apol·lonia, en demanà si tenia por per el que passava. No, el que haurà de ser serà, li vagi dir. Però ella passava pena pel seu fill Pau que era a Suiza, per si no podria tornar. Per ell no passeu pena, allà es defensarà i trobarà feina, per nosaltres és que n’heu de passar. Tens raó, Miquel.

            Ella va tenir la radio posada tot el matí i devers les onze i mitja va venir a dir-me que s’havien rendit. Tot ha acabat. Vine i ho celebrarem. Va destapar una capsa de galetes dolces i una botella de mistela. I els tres ho varem celebrar d’aquesta manera.

            El cop d’estat havia fracassat. N’esteu segurs de que havia fracassat?. Jo crec que no que no va fracassar. Va fer por a tots i es varen retallar moltes coses de les que es volien fer, és va aturar l’estat de les autonomies i “el café para todos” va quedar descafeïnat. I molts de drets civils aturats  (avortament, matrimonis gays, separació esglèsia-estat i molts d’etcs.... ).

            La OTAN d’entrada sí i de sortida res. Reforma agrària, ni t’atrevissis. La gran Banca ni pensar-ho en tocar-la.

            Combatre la ETA esta bé. Els terroristes no tenen cabuda al nostres sistema democràtic.

            Però i als feixistes no els hem de combatre?. A tots aquest grups ultradretans, els hem deixar campar a les seves?.

            Banca, església, ultradreta, que dia a dia cobren més i més força i ningú els atura.

            De veritat penseu que va fracassar el Cop d’Estat d’en Tejero i companyia? Segueix pensant que no.

            Trenta anys després el Rei a convidat als diputats que hi eren llavors, alguns encara ara estan en actiu (Manuel Fraga, que va en cadira de rodes, però segueix emprenyant. O és que no té nets aquests senyor?).

            Pens que és ben hora que a l’Estat espanyol s’instauri una República Federal, i que els càrrecs polítics sols ho puguin esser vuit anys, llavors a ca seva falta gent. I a cercar feina com qualsevol veïnat.

            Perquè si no alguns fan pudor, ben igual que els bolquers plens de merda.