A ON VA AQUESTA DEMOCRÀCIA

           A on és l’esquerra que vindrà.

Qualque cosa es mou a aquesta part de la política. Fa massa anys que la gent n’està desencantada del partits clàssics que es diuen representants del poble.

         El bipartidisme fa aigües per totes parts. Els partits populistes cobren força de cada vegada més. Alerta, què així va néixer el partit Nazi den Hitler, Juan Perón o no fa tant de temps del mateix Berlusconi a Itàlia, tots ells ben escorats a la dreta.  
         I de part de l’esquerra no es mou res?. Si, hi ha una sèrie de moviments socials que si poguessin ajuntar-se amb un programa comú i un líder ben definit, estic segur que podrien tenir molts de seguidors.

         Han estat les majories neoconservadores que dominen el continent Europeu i la falta d’alternatives per part de la socialdemocràcia, el que ha duit la crisi econòmica, els ajustaments i el deute.

         Aquell esforç d’enteniment polític i consens que férem tots amb la transició de 1978, bé tots no, l’agrupació Alianza Popular (actual PP) votaren que no a la Constitució. Aquella confiança s’ha trencat. Els partits que la pujaren i l’han mantinguda fins ara, ja no inspiren confiança al poble.

          Si les velles formacions polítiques ja no serveixen, qui pot ocupar el seu lloc?.

         S’acosten eleccions i hi molts de moviments, partits nous, altres que s’agrupen i a molts de llocs empentes i travetes per anar a davant, ningú vol perdre la vella cadira i molts que la volen nova.

         No tot poden ser preses i empentes. Serietat i serenitat. Es necessari canviar els modes i maneres de fer política. Ha de ser una política més propera, sincera, respectuosa i que s’acosti més a les necessitats als ciutadans.

Obrir un procés constituent i un nou sistema electoral, a on el vot de tots els ciutadans valgui el mateix.

         Tant si agrada als polítics com si no, tard o d’hora, tot això succeirà i serà més d’hora que tard. Hi molts, massa, moviments socials, descontents amb situació actual. Ha arribat a un punt de no retorn, això s’encén i la foguera es fa de cada vegada més grossa, fins que arribi un moment que serà impossible d’apagar.

          Fa massa anys que no es veia tanta prohibició. Quan el poble crida no se’l pot prohibir de cridar. La prohibició només serveix perquè cridi més fort.

         A tota Europa vivim una situació molt semblant a la del maig de 1968 i els que hagi de ser, serà. Quan el poble esta emprenyat no l’atura la força de la policia.

         Fa més de 12 anys el president Aznar ens va deixar dividits com abans de 1936, dues espanyes, dos bàndols. El president Zapatero no ho va saber arreglar. I ara tenim l’església, els bancs, Opus Dei, els especuladors, na Merkel, el FMI, i tots els demés “correveydile” d’aquest país que juguen en contra nostra.

         Si no surt una nova esquerra política i social correm el risc que aquest espai l’ocupin UPyD o Ciutadans que semblen forces populistes, però que només defensen idees conservadores i neoliberals.

         I els vells partits tradicionals? O es reformen o desapareixeran.

         Els càrrecs públics han de ser rotatius i limitats de temps (dues o tres legislatures) i sobre tot què rendeixin comptes cada cert temps. Només així es pot salvar la democràcia.

         El sistema d’Hont només serveix perquè hi hagi bipartidisme i majories absolutes (que poden ser antidemocràtiques). A més fa que hi hagi unes campanyes costosíssimes que amb altres sistemes no ho serien tant. Sistemes més representatius com poden ser el sistema Alemany o l’Australià.  

        

JAUME I i EL TRACTAT DE CORBELL

          Ja sé que hauria de callar i deixar-los fer. Però són tant, tant, tant, tant, beneits i tant, tant, tant, tant, (això ja pareix una campana repicant) i tant curts que encara que volguessin fer-ho a posta no els sortiria igual de bé.

          Això de creure a historiadors que a un li convé, sense haver llegit mai un llibre d’història, té aquestes coses, pegues amb els nassos per terra.

          L’any 1968 estudiava 4t de batxiller amb una professora que era franquista (res extraordinari en aquell temps). I ja m’ensenyava que el que ara diuen Catalunya, era la “marca hispànica” , uns comtats dependents del reis carolingis de França fins que és feren independents i acabaren baix el comandament del Comte de Barcelona. Això era el segle VIII. Aragó no va sorgir com a comtat independent dels mateixos reis fins el segle IX (encara tenc ben guardats els apunts que ella ens feia prendre).

          Si llegiu els mal anomenats historiadors blavers valencians no m’estranya que aneu tan mal encaminats. No són historiadors, són gent que odia tot el que sona a Català. L’odi, encara que darrerament està molt de moda, mai duu a bon port.
          A les Corts generals de Lleida de 1218 els aragonesos i els catalans varen declara major d’edat i el varen jurar com a rei a Jaume I. És va convertir en el primer rei, jurat en Corts, de la corona catalano-aragonesa.

          Pel tractat de Corbell, Jaume I, va renunciar a les pretensions que tenien els antics Comtes de Barcelona sobre Occitània i en contrapartida el rei Sant Lluís de França (el de los 100.000 fills) renunciava, com hereu de Carlomagno, als drets que tenia sobre els antics comtats de la marca hispànica, que havien esdevingut els comtats catalans.

          És veritat que Catalunya no ha estat mai un regne (per sort) com a tal, però el títol de Comte de Barcelona és un títol reial, ja que només el pot portar el Rei.
          Llegiu, llegiu, què llegir no ha fet mal a ningú mai, ans el contrari haver llegit molt ens farà més lliures.

DE BANDERES I LLENGÜES

             De banderes i llengües.

          Mai em posis davant la tessitura de triar entre una tela de fons vermell amb una barra groga o una tela de fons groc amb quatre barres vermelles, perquè sempre triaré la segona opció.

          Encara que d’altres diuen una cosa diferent, les banderes del països o estats no són més què això, un tros de tela. Cadascun té un sentiment de cap a aquella, és una cosa personal i cap manera l’ha d’imposar als altres, més bé ha d’intentar convèncer-los de que la seva representa millor els sentiments, la cultura i sobre tot els interessos de les persones a les quals vol representar. Les imposicions no serveixen de res. Tard o d’hora seran rebutjades.

           Espanya no existeix. El preàmbul de la Constitució parla de la nació espanyola i més endavant de les diferents nacionalitats que formen l’estat espanyol que tenen dret a l’autonomia i que el castellà es la llengua oficial d’aquest estat, però les demés llengües també ho són a les diferents nacionalitats o autonomia. Autonomia es la condició i estat de l'individu, comunitat o poble amb independència i capacitat d'autogovern.

          Va existir Hispania, en temps de l’imperi romà. Però Espanya, tal i com la coneixem actualment, és un invent modern, del segle XVI de na Bell i el seu confessor, però en realitat tot era Castella i la seva llengua: el castellà i el volgueren imposar a tot arreu.

          A Portugal parlen el portuguès, a Itàlia l’italià, a Anglaterra l’anglès, però a Espanya em de parlar el castellà. Això és una incongruència, o no?.
Els ciutadans quasi sempre sen volen riure dels pagesos, però alerta al pagès. Vos contaré un acudit den Pep i en Joan dos cosins que no havien sortit mai del poble fins que sen anaren a la “mili”. Un dia un sergent xusquero demanaren a nen Pep, mostrant-li la bandera d’Espanya, què és això?, un tros de pedaç, contesta en Pep. Zas, bufetada del sergent, troc d’ase això és ta mare.
A continuació passa el cosí Joan i li demanen el mateix, Què és això? Sa tia Maria, respongué. Zas, bufetada del sergent. I ara perquè me pega, demanà en Joan, no ha dit a en Pep que era sa mare, doncs sa mare den Pep es sa meva tia Maria.
          I llavors diuen que els pagesos no saben lletra.

          Estic ben segur què si a les properes eleccions, votàveu al pagès més beneït del poble, les coses anirien molt millor del que van ara. I a més seria honrat i no robaria res als conciutadans.

EL REI AVUI EN FA 76

          Joan Carles ¿últim rei d'Espanya?

          Crec que la monarquia no té garantits els cent anys. A Espanya seria molt estrany que s'aconseguís, perquè si agafem l'estadística, és raríssim que l'avi, el fill i el nét regnin sense que enmig hi hagi una república, una guerra carlina, una guerra de successió, una guerra civil o una dictadura. Que fa més de dos cents anys que no s’aconsegueix, Aquesta idea que reina Joan Carles, regnarà Felip i llavors el succeirà Leonor... bé, potser és veritat, no ho sé, però estadísticament no sembla probable.

          Crec que estem vivint els últims moments de la Monarquia en aquest país. No sols que arriba el final del regnat de Joan Carles, arriba el final de la Institució. Són molts els factors que volen la sortida de la monarquia, però ara també ho diuen les estrelles.

          La quadratura d'Urà/Plutó està aspectant al seu Venus, regent de casa VI, la del treball i la salut. El mateix trànsit en incloure a Venus afecta la seva vida matrimonial i els seus amors. Els comentaristes més assabentats diuen que els reis fan vides separades.

          Plutó passant per Venus, es pot traduir com la mort de l'amor, tant és que no es divorciïn per motius convencionals, però la família i la parella estan trencades en tots els sentits. Sofia va per lliure i cada vegada se li nota més .

          El següent trànsit és Plutó en sextil a Mart, de Març del 2013 a novembre 2014, que significa una transformació profunda en les seves activitats, en la seva iniciativa i en els conflictes que tingui no resolts.

          Aquest aspecte estava actiu al novembre del 75, quan el varen coronar Rei ¿marcarà ara el seu final? Sol passar que els processos comencen i acaben amb el mateix angle. El que es pot afirmar és que les seves ocupacions no seran les mateixes, causa del seu estat de salut potser es vegi en l'obligació de renunciar a les seves activitats.

          Mart li regeix la casa XII -casa que té a veure amb l'inconscient i l'astrologia tradicional parla d'enemics ocults, hospitalitzacions, malalties greus-.

          Amb aquest mateix trànsit seguiran sortint informacions que desconeixíem, però relacionades amb Mart, és a dir, amb desacords i conflictes. Urdangarín i tot el que queda per venir quan comencin els judicis. Les activitats del seu gendre el relacionen amb comportaments poc exemplars, segons Diego Torres. També té a veure amb l'exèrcit, encara queden assumptes per revelar relacionats amb l'intent de cop d'Estat de 1981. Fins ara els rumors assenyalen la seva implicació des de molts angles: el general Martínez Anglès, cables de wikileaks, l'ambaixador alemany que comentava la simpatia del rei pel colpistes. Tindrem novetats en aquests temes .

          I finalment al 2014 Plutó arriba al Sol Aquest trànsit sol coincidir amb grans transformacions en el treball, per bé o per mal. Quan és la màxima autoritat d'Estat és impossible un ascens, cosa normal amb aquest aspecte, podria significar la recuperació de la seva imatge pública, però tenint en compte la seva edat i el seu estat de salut m'inclino a pensar que estem davant el final de la seva regnat .

          Crec que la Monarquia està arribant al seu terme, i que són els seus protagonistes els màxims responsables del declivi especialment el Rei. El seu comportament no és la primera vegada que es qüestiona, recordem que ja va estar embolicat en altres escàndols econòmics, com això de Kio i Torras. Obviaré altre tipus d'escàndols que són de sobres coneguts. A més anem descobrint les maneres de la família, no només fa uns quans mesos dos nebots del monarca s'asseien al banc dels acusats, per presumptes estafes immobiliàries, sinó que el judici del seu gendre aixeca sospites sobre de la participació del Rei.

          És el moment d'acabar amb totes les institucions que estan, no només obsoletes, sinó que són una font de corrupció, prebendes i privilegis, més propis de l'Europa medieval que del segle XXI. És intolerable que hi hagi persones que representin a l'Estat i no se'ls pugui demanar responsabilitat legal pel seu comportament -article 56.3 de la Constitució-, no ja mancat d'ètica sinó delictiu. La Monarquia es " mor" i els únics responsables són els seus integrants.

         Joan Carles i Felip què està passant?. A la commoció social que vivim se li ha unit amb molta força la polèmica sobre la Monarquia. Tot d'una, sembla que al Rei se li obren diferents controvèrsies que qüestionen la seva tasca  fins i tot la seva ètica. La mala salut. Tot això té la seva coherència astrològica.

          Des de fa un any i escaig el Rei té a Plutó en conjunció a la seva Venus natal, regent de la casa VI. Venus en general té a veure amb els plaers, els gaudiments de la vida, així com amb les relacions afectives. I a la seva carta en particular regeix el treball i la salut - casa VI -. En passar Plutó per aquest sector del mapa astral el primer que observem és que porta una temporada amb problemes constants de salut. Un altre sector afectat és el treball, no només perquè ha d'estar de baixa sinó perquè a més ha patit rars accidents, que varen intentar fer callar però amb poc èxit, només varen enervar més la situació. El Rei és Capricorn, un signe que pensa que fa les coses millor que ningú i molt donat a culpar als altres dels seus mals, els costa reconèixer la seva responsabilitat. Des d'aquesta perspectiva, seria estrany que a hores d'ara es replantegés el seu comportament, pel que és molt difícil que aquest trànsit li porti res de bo. De moment ha fet que molta gent es qüestioni el paper de la Monarquia.

          És un trànsit molt important en la seva carta natal, i es veu que marca moments fonamentals de la seva vida, casament, coronació. Ara què el trànsit torna a estar actiu, han sorgit nous escàndols és impossible apagar tants focs, cada dia surt un, Urdangarin , Martínez Inglés, l'origen del seu fortuna, infidelitats  excessos, etc. Quan Plutó passa per un determinat sector de la carta treu tot l'ocult a la llum, relacionat amb el planeta que sigui, en ambdós casos passava per Venus: el plaer, el gaudi, les relacions. I posa en evidència aquells comportaments on no ha obrat amb ètica. El cas del Rei va més relacionat amb els excessos, infidelitats i el gust per la gresca  De tota manera aquesta dinàmica continuarà, Plutó continuarà traient els " draps bruts", sembla que aquesta vegada ens assabentarem del que amaga Joan Carles sota la catifa. Estarem atents, doncs imagino que seguiran sorgint assumptes espinosos sobre enganys, plaers, ingressos poc clars, etc. Remarcar que Plutó és l'ètica, que no se'ns oblidi, i només pot treure fets escabrosos, si es tenen.

          I en la salut tot continuarà igual que fina ara -a partir de juny s'uneix Urà als aspectes, i si hi ha un senyor dels accidents, és aquest planeta.
L'aspecte li dura els següents vuit mesos. I el que hem vist fins ara, són polèmiques sobre la seva manera de gaudir, el seu matrimoni  les contínues infidelitats, així com altres qüestions relacionades amb els diners i la bona vida, la suma de tants escàndols està posant en evidència els seus valors, principis i ideologia  Des del començament d'aquest aspecte, no paren de donar-li tocs d'atenció, i fins ara no presagia res de bo, què pot passar ? Que el final d'aquest aspecte serà molt difícil per al Rei, els mateixos successos escabrosos de l'últim any però multiplicats per quatre. Estam assistint al declivi del monarca, i ja és massa tard per poder fer marxa enrere.

          I Felipe com l'afecta tot això?, Ell té a Plutó en aspecte al seu Sol, és molt possible que no ho estigui passant bé, els trànsits d'aquest planeta no són fàcils a nivell personal, però donen l'oportunitat d'un ascens a la feina i de poder expressar-se més creativament. Només  hi ha una manera de fer les coses quan està implicat Plutó: actuar en funció de l'interès comú, ser impecable i ètic, així com prendre partit pels més febles. D'ell depèn que el veiem com el futur cap de l'Estat, o simplement com algú manejable i sense gaire personalitat. El Sol en general té a veure amb el pare, patirà una transformació, ídols caiguts.

          Aquest trànsit acaba de començar i durarà els propers dos anys.

          El Rei i el Príncep, cadascun nascut en un país, en anys diferents, i a hores diferents, tenen el mateix ascendent i la mateixa distribució de cases. Les cases es calculen tenint en compte l'hora i el lloc des del qual es veu el cel, per això és estrany que hi hagi aquestes coincidències tan exactes. Tots dos tenen el Medi Cel -la casa que regeix la posició social, l'estatus, la imatge pública-, en els mateixos graus i en el mateix signe, de manera que curiosament els coincideixen els canvis en el treball i en la projecció pública  el que té bastant coherència ja que el final del treball d'un suposaria l'ascens de l'altre. També podria significar que els dos es queden sense feina alhora. Serà la vinguda de la República?.