DE BANDERES I LLENGÜES

             De banderes i llengües.

          Mai em posis davant la tessitura de triar entre una tela de fons vermell amb una barra groga o una tela de fons groc amb quatre barres vermelles, perquè sempre triaré la segona opció.

          Encara que d’altres diuen una cosa diferent, les banderes del països o estats no són més què això, un tros de tela. Cadascun té un sentiment de cap a aquella, és una cosa personal i cap manera l’ha d’imposar als altres, més bé ha d’intentar convèncer-los de que la seva representa millor els sentiments, la cultura i sobre tot els interessos de les persones a les quals vol representar. Les imposicions no serveixen de res. Tard o d’hora seran rebutjades.

           Espanya no existeix. El preàmbul de la Constitució parla de la nació espanyola i més endavant de les diferents nacionalitats que formen l’estat espanyol que tenen dret a l’autonomia i que el castellà es la llengua oficial d’aquest estat, però les demés llengües també ho són a les diferents nacionalitats o autonomia. Autonomia es la condició i estat de l'individu, comunitat o poble amb independència i capacitat d'autogovern.

          Va existir Hispania, en temps de l’imperi romà. Però Espanya, tal i com la coneixem actualment, és un invent modern, del segle XVI de na Bell i el seu confessor, però en realitat tot era Castella i la seva llengua: el castellà i el volgueren imposar a tot arreu.

          A Portugal parlen el portuguès, a Itàlia l’italià, a Anglaterra l’anglès, però a Espanya em de parlar el castellà. Això és una incongruència, o no?.
Els ciutadans quasi sempre sen volen riure dels pagesos, però alerta al pagès. Vos contaré un acudit den Pep i en Joan dos cosins que no havien sortit mai del poble fins que sen anaren a la “mili”. Un dia un sergent xusquero demanaren a nen Pep, mostrant-li la bandera d’Espanya, què és això?, un tros de pedaç, contesta en Pep. Zas, bufetada del sergent, troc d’ase això és ta mare.
A continuació passa el cosí Joan i li demanen el mateix, Què és això? Sa tia Maria, respongué. Zas, bufetada del sergent. I ara perquè me pega, demanà en Joan, no ha dit a en Pep que era sa mare, doncs sa mare den Pep es sa meva tia Maria.
          I llavors diuen que els pagesos no saben lletra.

          Estic ben segur què si a les properes eleccions, votàveu al pagès més beneït del poble, les coses anirien molt millor del que van ara. I a més seria honrat i no robaria res als conciutadans.