dissabte, 30 de juny de 2012

SANT MARÇAL


Avui es Sant Marçal. És el patró de Marratxí.  La història ens diu que Sant Marçal era el nin que duia el cove amb els pans i els peixos quan Jesús anava pel món i va fer aquell miracle de multiplicar-los per donar de menjar a tota aquella gentada que l’escoltava.
            Que ens hi aniria de bé que ara tornas a passejar-se per la terra. Bé ens fugiria corre’ns en veure els desastres del seus.
            És per això que a l’escut de Marratxí hi ha cinc pans i dos peixos.
            El rector de Sant Marçal
            va fer una fantasia
            es  va rompre la camisa
            amb la punta des pardal.

dijous, 28 de juny de 2012

ESPANYA ENS ESCANYA


            Espanya s’enfonsa, això a jo me seria ben igual  si no fos què per mor d’un puta mal casament. Ara resulta què jo, també som Espanya. Algú em pot dir quines feines hi tenia en Ferran d’Antequera, allà pel mitjans del segle XV, devers Castella.
            Per allà va conèixer a na Bel de Trastamara i en va romandre enamorat. Pobre home. I pobres de nosaltres que ara em de patir el regne de Castella. Tanto monta, monta tanto,  però ella sempre  damunt. Vaja una Loba que estava feta na Beleta.
           Tots els mals sempre venen de Castella, una terra seca, hostil i dura, molt dura. Terra d’immigrants. D’homes valents. Valents?. No, fugien d’allà per cercar per menjar. I tan els hi era embarcar-se a descobrir i conquerir nous mons o allistar-se com a soldats i anar a les batalles per tal de poder-se’n dur un tros pa a la boca.
            No és una critica, què per tot passaven fam, ja ho sé. Però noltros teníem la mar.  I què és de trista la vida sense la mar.
            Bé però no era d’això del que jo volia parlar, era de na Bel I de Castella, anomenada “la Catòlica”.
            Era dolents, més que la tinya. Si jo cregués amb alguna cosa cridaria ben fort “Déu meu” allibereu-nos. Ara comprenc per què no hi ha dones Papes. Aquests són molt intel·ligents i saben què quan comanden elles, son dures, rudes, mules i males de tòrcer.
            Va esser la primera. Llavors n’hi hagudes més, Golda Meir, Margaret Thacher, Indira Gandhi, frau Àngela Merkel o Cristina Fernández. Totes has estat dones d’empenta. D’empenta forta.
            A Espanya també em tingut una copia de na Bel I, Na Bel II. De la que conten que es colgava amb tothom manco amb el seu marit, per que a ell li agradaven més els mossos de cavalleries que la reina. Fins i tot el fill que va esser rei d’Espanya conten què era bastard.
            Posades les coses d’aquesta manera, encara volen que l’estimem a n’aquesta Espanya seva, que no nostra. Castella-Espanya sempre ens ha odiat. Perquè?. Potser què ni ells mateixos ho sàpiguen. Per què som diferents? Racistes!!!
            Com la podem estimar si en lloc de fills ens tracta com a fillastres. Els americans dels EEUU, tots saluden la bandera i canten l’himne, per que se saben estimats i junts formen una nació, una gran nació (bona o dolenta) i això què tots son nou vinguts a aquell país, però noltros no. Noltros ens sentim forasters al nostre. Espanya ens roba i ens escanya a poc a poc.
            Ai, Ferran quines poques feines tenies d’escapar-te aquella nit que anares a veure na Beleta.
            Vam ser putes i vam posar el llit. Allò que en diuen fotuts, banyuts i mossegat de rata.
            Espanya se’n va a noris. Ens rescaten, no ens rescaten?. Ningú ho sap, però paguem molt alts el interessos i els pobres ens estrenyem el cinturó. Aviat no quedaran forats a cap cinturó. I na Merkel què diu “antes muerta que sencilla”, mal li toqués la flor d’un llamp.
            Mira que ho son cap quadrats aquests alemanys, dues guerres van fer el segle passat per conquerir tota Europa i no ho van aconseguir. Ara ho aconseguiran a força d’arruïnar a tots els altres. Al·lots això s’enfonsa o ens llevam a frau Merkel de damunt o tots ens anam a la merda. S’ha acabat el bròquil.

dilluns, 25 de juny de 2012

MIGUEL HERNÁNDEZ


          L'herència de Miguel Hernández ja prepara les maletes per al seu últim viatge. El llegat del poeta es mudarà a Quesada, una petita localitat de Jaén de tot just 6.000 habitants on va néixer Josefina Manresa, la dona del poeta.
          La recerca d'una nova destinació per a la memòria del poeta va començar el passat 17 d'octubre quan l'Ajuntament d'Elx (Alacant), governat pel Partit Popular, va trencar de manera unilateral, el conveni que unia el llegat a ciutat, des de feia més de 20 anys.
          El projecte de difusió cultural de l'Ajuntament d'Oriola va ser considerat insuficient per part de la família. "Estem en un ajust de pressupost i no podíem posar en marxa un gran projecte cultural, encara que creiem que aquests temps passaran i mantenim la il·lusió que el llegat de Miguel Hernández estigui a la seva terra", va ser la resposta de l'Ajuntament.
          "A Miguel Hernández la dreta el va matar una vegada i ara l'ha tornat a assassinar. Darrere de la decisió de l'Ajuntament només hi ha motius ideològics
          El conveni, tal com està formulat fins ara, preveu la creació del Museu Miguel Hernández, on serà exposat part del llegat, que conté més de 5.000 documents amb poemes propis de Miguel Hernández, correspondència amb la seva dona durant la Guerra Civil, amb el poeta xilè Pablo Neruda i amb el seu amic i escriptor Ramón Sijé, la mort el 1935 va donar lloc a la creació d'una de les obres més conegudes del poeta Miguel Hernández: Elegia. També inclou correspondència de la vídua del poeta amb el premi Nobel de literatura el 1977, Vicente Aleixandre.
          El centre s'instal·larà al costat del Museu Rafael Zabaleta, pintor natal de Quesada. A més, el projecte plantejarà les bases suficients per a una important difusió cultural de l'obra de Miguel Hernández i l'habilitació d'espais perquè els investigadors puguin continuar l'anàlisi de la vida i obra de l'escriptor a través del llegat, que actualment està interromput. "És fonamental per a nosaltres que s'estudiï i es faci el major esforç possible per difondre la vida i obra de Miguel", precisa Lucía Izquierdo, nora de Josefina Manresa. L'entitat que s'encarregarà de gestionar tot l'aparell cultural (encara per decidir) serà una Fundació o Patronat.
          Quesada, desperta i obre els teus braços verds, els teus oliverars infinits, per acollir a Miguel Hernández, perseguit pel feixisme que devora la seva Oriola/Alacant natal, i la més que veïna Múrcia. La mirada neta, lluminosa i curativa d'Hernández, els segueix donant pànic perquè manté intacta la seva capacitat de parlar directament al “corazón de los hombres jornaleros, que antes de ser hombres son y han sido niños yunteros”     
           La barbàrie feixista mai ha tingut límits. Els facciosos com sempre, no només assassinen si no, que a més intenten per tots els mitjans destruir la memòria, passar ràpid i creure que mai va existir. A més de feixistes desmemoriats al mateix temps que ignorants
Miguel Hernández. Gran. Un poeta universal, un ésser humà sense fronteres, sempre coherent i honrat. Un obrer, un pensador i un artista de les lletres. La seva memòria mereix el millor
I ja sabem que, encara que la mona es vesteixi de seda mona es queda, aquests del PP eren, són i seran els hereus del franquisme encara què es vulguin disfressar de demòcrates. El  feixisme governa Espanya, a la vista està, Miguel Hernández, Rafael Alberti, etc . Boicotejats pels governs feixistes del PP.
          El poeta és la veu dels sense veu, és el que aranya amb la paraula la consciència del poderós i del tirà. El poeta és la mosca collonera del polític de torn i el que exposa sense objecció l'atropellament al ciutadà i el tracte injust al desemparat. El poeta és el plor del nen no nascut i el riure trencat de l'oprimit. És la veu de la mare pidolant pa i la mirada perduda de l'ancià. Els poetes no es dobleguen i segueixen cridant a les trinxeres i parant carros blindats. És la veu del nen crivellat per bales o per mines mutilat. Quant dolor a la teva poesia Miguel i alhora quanta tendresa vas escriure amb les teves mans. Quina pena Miquel que la maleïda guerra fes callar per a sempre els teus llavis. La nostra literatura estaria incompleta si no poguéssim sentir ni llegir el teu llegat. Gràcies Miguel.
          El llegat de Miguel Hernández mai abandonarà el cor de les dones i homes, que sense esperar res a canvi, somien amb un món millor
          Miguel, encara que t’assassinin moltes vegades, mai aconseguiran que moris. Vius a la nostra memòria, en la literatura universal i en el cor del poble treballador.
          No necessites per res l'acollida a disgust dels hereus dels que t’assassinaren, no necessites res dels que manen a Oriola i Elx, ni dels que amb els seus vots els han posat en aquest lloc.
          La teva dignitat com a persona i com a poeta, no hagués permès que el teu llegat estigués en els llocs que et tenien presoner.
          Ara sí, seràs lliure i estaràs al teu lloc, amb els jornalers i la gent del poble.

dijous, 21 de juny de 2012

HA ARRIBAT L'ESTIU


            Avui és dia gran i els motius són varis: ha entrat l’estiu, és el solstici d’estiu i avui, i no el dia de sant Joan, és el dia més llarg de l’any.
            A l’antigor tots els pobles tenien les seves festes i creences. Al solstici d’estiu, i sabien ben bé quan era, encenien fogueres per espantar el mals esperits i donar gràcies per les collites fetes i per fer encara.
            També servia com a ritus de fecundació, els nins concebuts aquest dia naixerien per la primavera. Era una bona època per sobreviure, en un temps que hi havia mancances per tot arreu.
            També és un gran dia, Carlos Divar , ha dimitit. El Tribunal Suprem ha dit que no hi ha delit a la seva actuació. Però ja sabem què ell n’era el President. I ja sabem la dita de que corbs en corbs no és piquen. Però em vist què, el Tribunal Constitucional, darrerament els esmena la plana, i els contradiu.
            Potser què no sigui delit, no ho sé. Però és vergonyós que mentre a Espanya hi més de cinc milions d’aturats, aquest “senyor” sen vagi de gresca amb els diners de tots i a més convidi el seu molt “estimat” cap de seguretat.
            I per anar a missa diària hi va amb el cotxe oficial. Igual què fa na Botella per anar a la perruqueria. No tenen vergonya ni la coneixen.
            És un gran dia per què el Tribunal Constitucional ha dit que el Suprem s’havia equivocat i els ha rectificat. A legalitzat a Sortu. Ha triomfat la democràcia. Han convertit en normal el que era normal al carrer.
            Jo em demano perquè no il·legalitzen a la Falange que és un partit violent, totalitari i dictatorial.
            Avui és un gran dia i ens ho em de prendre així

dimarts, 19 de juny de 2012

COCA TAPADA DE POMES

                  Ingredients:

            Per a la massa:
250 g de mantega
150 g de sucre
600 g de farina
100 ml llet
2       ous   

    per el farcit:
100 g de sucre
100 g de ametlles torrades i capolades grosses
3        pomes Golden
4        cullerades de nata
2        ous
            Sucre i 1 ou per pintar

                  Preparació:
            Per a la massa, pasteu tots el ingredients fins aconseguir una pasta homogènia. . Guardau-la tapada amb un drap, devers una hora.
            Llavors mesclau els ous, la nata, el sucre i reservau-ho.
            Dividiu la pasta en dues parts, amb una folreu un motlle. Palau i lamineu les pomes i col·loqueu-les dins el motlle fins a cobrir tota la superfície. Col·loqueu les ametlles torrades i  esmicolades.
            A continuació aboqueu per damunt la mescla d’ous, nata i sucre..
            Desprès el cobriu amb la pasta restant ben estirada i el segellau.
            Pintau la superfície amb ou i sucre.
            Al forn calent a 170º durant 45 minuts.

dimecres, 13 de juny de 2012

COCA D'ALBERCOCS

            Ingredients.
200 ml. de llet
100 gr. de mantega
2 ous
25 gr. de llevat de forner
100 gr. sucre
400 gr. de farina
Albercocs els necessaris
1 ou i sucre per posar per damunt

Preparació:
Mesclau la llet amb la mantega, els ous, el sucre i el llevat de forner  i incorporar la farina, poc a poc, pastau fins a formar una massa elàstica i homogènia.
           Deixau-la reposar, tapada, fins que dobli el volum.
Estirau-la a damunt una llauna pel forn, untada d’oli i tornau deixar  fermentar devers 1 hora.
Pintar amb ou i repartir el sucre pel damunt. Damunt l’ou pintat hi podeu posar mitjos albercocs
Amb el forn calent enfornar a 180 º C durant 20 minuts
Deixar refredar i servir


dimarts, 12 de juny de 2012

CARBASSONS DE PEIX I MARISC

                 Ingredients:
500 gr. de peix (què tingui poca o gens d’espina)
250 gr. de gambes (poden ser congelades i pelades)
250 gr. de musclos (només els bessons)
4          carbassons
1          ceba
120 gr. de farina
500 ml de llet
Oli, sal, alls i julivert

                 Preparació:
            Bullirem, per separat, el peix, les gambes i els musclos.
            Xaparem els carbassons per la meitat i els buidarem (com mostra la foto) amb un ganivet petit i un buidador (podeu fer servir una cullereta de cafè). Els salau un poc i el deixau a part.
            Quan el peix hagi bullit li llevau les espines que pugi tenir i l’esbocinau,a les gambes i musclos també el farem bocins amb el ganivet.
            Tallarem la ceba ben petita i reservarem. Els alls (a gust) i el julivert tallats ben petit i reservar.
            Posam una paella gran al foc amb tres cullerades d’oli i sofregirem la ceba. Quan sigui dorada hi tiram el peix, les gambes i els musclos, dues remenades i salprebam a gust. Hi tiram la farina i ho remenem fins que la farina sigui cuita, llavors aboquem la llet, primer la meitat i llavors a poc a poc i anam remenant fins a tenir una beixamel que es desferri de les vores. Ho deixam refredar.
            Quan la beixamel sigui freda omplim els carbassons. Per damunt els hi podeu posar galeta picada, tomàtiga a rodanxes o fins i tot formatge rallat.
            Amb el forn calent a 180º el coeu 30 minuts. Han de quedar al “dente”, és a dir no massa cuits.
            Si vos queda beixamel, no la tireu, podeu fer croquetes, son meravelloses.

dilluns, 11 de juny de 2012

COCA DE TREMPÓ AMB OUS I BACÓ

            Ingredients:
1 vermell d’ou
250 ml. aigua
100 ml oli d’oliva
25 gr. de llevat de fresc
Farina la que és begui (+ ó – 700 gr.)
            Si vos sobra pasta la podeu congelar.

            Pel trempó:
2 tomàtigues grosses
1 ceba
1 pebre verd

            Mescleu tots els ingredients de la pasta dins un ribellet. Vos ha de quedar una pasta tova. La deixeu fermentar dins el mateix ribell fins que hagi doblat el volum.
            Mestres fermenta, podeu tallar el trempó a bocins petitets. Hi poseu sal i oli a gust i el reserveu. Jo també li pos una culleradeta de cafè de pebre bord, li dona bon gust.
            Quan la pasta hagi tovat, prepareu una llauna pel forn i l’unteu d’oli, llavors estireu la pasta a damunt. Ho feis de la gruixa que mes vos agradi.
            Amb el forn calent, l’enforneu a 180º, durant 15 minuts. Llavors treis la llauna i posau al damunt unes tires de bacó i 1 ou per persona i el torneu a enfornar uns 10 minuts més.
            També podeu posar formatge rallat per damunt els ous.

diumenge, 10 de juny de 2012

DE CARDENALS I BISBES. VENUTS I FARISEUS.


                 Sant Joan  II, 13-22
            Era per la pasqua jueva, què Jesús puja a Jerusalem i va trobar al Temple venedors de vedells, moltons i coloms, i canvistes asseguts. Va fer un fuet de cordes i els tragué a tots del Temple, dient: La casa del meu Pare no és un mercat, és casa d’oració.
            Si Jesús tornava, que trobau què faria amb els cardenals i bisbes?. Agafaria un fuet i els trauria a tots a fora?.
            Vos hauria de caure la cara de vergonya, fer tanta ostentació de riquesa mestre hi ha gent al vostre voltant què és mor de fam.
            Boato, boato  i més boato. Em fan llàstima i em causen pena. Quina vergonya.

DE POLÍTICS. LLADRES I CORRUPTES.


Han rescatat Espanya. El President s’amaga. Alemanya cedeix. Europa està una passa del precipici.
            A la fi alemanya és mou. A la fi frau Merkel ha trobat un home. Un home que li ha dit prou. Al nou president francès no l’ha pogut dur al seu cau.
            Ha hagut de tòrcer el braç i dir que no sempre Alemanya te la raó.
            Al segle XX i per dues vegades Alemanya ha intentat conquerir tot Europa i per dues vegades a fallat. Ara que semblava que ho tornava a aconseguir, a tornat a fallar.
            Frau Merkel, ha arribat al seu principi de la fi. Perd totes les eleccions alemanyes. Va en caiguda lliure.
            Per això i res més, a consentit aquest rescat inusual a la banca espanyola. Si rescataven Espanya, era tot Europa i la comunitat europea la que sen anava a noris. Només els bans, potser no.
            La comunitat europea fa aigua per tots els costats. Per dues coses principalment:
-          Per les poques ganes dels governs a cedir poder, i
-          Per què la van començar per les teulades.
Què havien de fer?
            Crear un Estat Federal, no una reunió d’amics, banquers i empresaris que semblin jugar a botiguetes com a nines petites, jo et compro això i tu em vens aquest altre.
            Un President electe amb poders executius, una Camara amb poder legislatius i sobre tot un Banc Central amb poders econòmics. 
            Tot el què no sigui això, sobra. Alemanya no és la més poderosa i no pot comandar sola. Anglaterra vol tenir les coses bones de la CEE, però no vol tenir l’euro, doncs a fora de la comunitat.
            Una Europa laica, sense què cap religió tingui cap privilegi, de cap casta. On els partit d’extrema dreta i extrema esquerra estiguin prohibits i penats per llei. I el politics corruptes també.
            Si el poble no és mou i arma gresca, els politics no faran res, estan bé com estan.

divendres, 8 de juny de 2012

CANÇÓ POPULAR REPUBLICANA

¿Para cuándo será
Que la tortilla se dé la vuelta
Que los pobres coman pan,
Que los pobres coman pan
I los ricos mierda, mierda?
Cançó popular republicana


dijous, 7 de juny de 2012

DITES PER FER PENSAR

Un arbre ben arrelat no té por de la tempesta.
Caure és molt més senzill que ascendir.
Creure que alguna cosa és impossible és el primer pas perquè ho sigui.
Encara que la gàbia sigui d'or, no deixa de ser una gàbia.
Diguin el que diguin, l'ou va abans que la gallina.
El prudent sempre amaga la seva ira.
Paciència és la millor companya de la saviesa...
Dóna la benvinguda al que no puguis evitar.
El foc al cor omple el cap de fum.
Mai tallis el que pot ser deslligat.
Al final del camí comença el camí de tornada.
Petits forats enfonsen un vaixell.
Qui té un perquè per viure troba fàcilment un com.
Córrer només és bo per a les carreres.
Només els ximples proven l'aigua amb els dos peus.
És la irritació el que produeix la perla.
Qui vulgui peixos, que es mulli el cul.
Les àguiles no cacen mosques
Si la vida et dóna l'esquena Toca-li el cul.
No serà lliure el que vagi arrossegant cadenes.
Pensa moltes coses; però fes-ne només una.
Dos capitans enfonsen un vaixell.
Un enemic és molt, cent amics són molt poc.
Les pedres no necessiten protecció per la pluja.
El capvespre coneix el que l'alba ni s'imagina.
Gra a gra una duna, pedra a pedra un castell.
No pots menjar ous sense trencar la closca.
Com més alt puja el mico, més se li veu el cul.
 “el pastor”
Quadre de l’artista suïs, radicat a ses Salines Rudy schwizgebec


dimecres, 6 de juny de 2012

ESTIU 2012 - LLUM AL FINAL DEL TÚNEL


            Ja sé què encara falten uns quant dies per què comenci l’estiu, però les prediccions s’han de fer abans. Ja què després són massa bones de fer.
El dia 21 de juny, a les 00,12, hora de ses Salines entrarem a l’Estiu. A aquesta hora el Sol estarà a 00º i 00 minuts de Cranc.
            El Sol a Cranc ens diu què els poderosos seguiran fent de les seves per seguir guanyant més doblers. I com què:
            El Sol és a la casa quatre, a més ho faran com si ens fessin un gran favor i ens voldran fer creure què ho fan per la Pàtria.
            La Lluna també és a Cranc, però, a la casa cinc, tot això que fa el Govern (les retallades) ho seguirà adornant amb sentiments què ens facin sentir culpables a nosaltres.
            A la vegada, la Lluna fa una conjunció amb Mercuri i una oposició amb Plutó, algú ens explicarà que entre tots em de lluitar i a més podem vèncer a aquesta crisi. Què una altra manera de fer política és possible.
            Mercuri és el missatger, Plutó la renaixença. Capricorn és un signe femení, cardinal i de terra. Canalitza les energies i planteja les estratègies per fer complir les metes a llarg plaç.
            A tot això ens ajudarà Plutó que fins el 2024 estarà a Capricorn. A més esta a la casa 10 i fa una quadratura a Urà i un quincunci a Venus, i són aquests aspectes els que ens parlen de transformacions, revolucions, noves estructures i sobre tot de canvis de valors.
            Llavors tenim a Venus a Bessons, que està a la casa tres i a més fa una quadratura amb Neptú que ens fa veure que em de gaudir dels canvis, són necessaris i ja no els podem ajornar més i que no hi més remei que fer-los.
             El canvis han de ser polítics, econòmics, ètics i morals.
            Segurament dins d’aquest més les autoritats europees es reuniran, potser varies vegades, per començar a parlar d’aquests canvis. Canvis què encara tardaran. Però potser estem veient la llum al final del túnel. El túnel és llarg, fosc, amb sotracs i clots, llenegadís, baix, viscós, estret i costa amunt. Arribarem, vaja si arribarem. Si hi ha voluntat i polítics amb noves idees.
            Urà és ha Àries. El Xot és el què tirarà tot això endavant. Anglaterra  i Alemanya, són dos països del signe del Xot, ambos anglosaxons. Seran ells que començaran i comandaran aquesta revolució. Els seus governants actuals són escèptics, però igual hi ha un canvi de govern.
            Ja fa massa temps què les estrelles ens diuen que això va malament i de cada vegada més s’empitjora. El gran stelium del desembre és comença a formar.

dimarts, 5 de juny de 2012

el PP al GOVERN de la NACIÓ

          L'arribada del PP al govern de la Nació i, abans, a la majoria de les comunitats autònomes i ajuntaments del nostre sòl comú, ha suposat per a molts una gran glopada d'aire. Una alenada d'aire ranci i de temps llunyans i de mal record.
          La veritat és que aquesta glopada, a la gran majoria, ens ha suposat el despertar de pors que crèiem enterrats. Les pacífiques manifestacions d'un poble indignat no els són convenients a la seva interpretació de l'ordre públic i per a això, la nostra policia, que la paguem tots, és utilitzada contra nosaltres com si fóssim els seus enemics i de bàndol contrari. L'església catòlica i els seus braços executors se senten recolzats per un govern i uns governants molt en la seva línia de pensament fosc i retrògrad. O acceptes el meu cànon o estàs contra mi, no entenen de més possibilitats o alternatives. Ens estan conduint sibil·linament, a l’edat mitjana, però amb pas ferm. Aquí està la Història, no aquesta que s'entesta a dir que Franco només va ser una mica autoritari i no un sanguinari dictador. És així com ells escriuen la Història, al seu dictat i al seu interès, de poc val la veritat de la mateixa; això, a qui li importa? Aquesta església que, a l'empara de grans dictadors i justícies condicionades, segresta i roba i ven a nens o els utilitza per saciar apetits sexuals prohibits des del poder que donen els hàbits, els xantatges i des de la prepotència de la diferència d'edats d'uns i altres.
          Tampoc permeten que aquesta església pagui els impostos que hauria de pagar, ni rebaixar, tan sols, un simbòlic euro de les assignacions que fa més de 10 anys s'haurien d'haver anul·lat. O és que aquell concordat era per tota la vida? Tenia el seu termini i ha estat sobrepassat. El nostre País és aconfessional i no té cap sentit mantenir el que no se sosté per si sol i menys en èpoques de crisi com aquestes. El nostre govern del PP ens ha rebaixat de tot, pujat impostos i taxes i ara vol liquidar Renfe, AENA, Loteries, i el que faci falta per pagar al Satanàs financer que no troba cansament algun. Després "els seus diners" van a grans multinacionals què, tant és fabriquin armes o que eixuguin i blanquegin diners d'altres negocis no legals. El cas és que l'estafa d'aquesta crisi també l'estan notant al Vaticà, tenen menys ingressos i això els preocupa molt especialment. No podran mantenir tanta despesa ni tant “cerimonial pompós”, ni tant pa d'or.
           En fi, jo el que volia transmetre és que aquesta falsa església necessita de braços armats, física i intel·lectualment, que la defensin i no hi ha res millor que els que aporta qui ostenta el poder (obtingut també a través de la mentida). En això estan, en limitar les poques llibertats que havíem aconseguit després de segles i segles d'obscurantisme. Primer a través de la pobresa, segon a través de la pèrdua de drets i llibertats i ja, assolides les altes cotes de la misèria, que ja es palpa, com a persones i éssers humans, vindran les pors de la Història i per un rosegó de pa tornarem a fer el que ells vulguin, on vulguin, quan vulguin i contra els que ells vulguin. Amén.
          Però tots els intervinents assistiran a missa, faran la genuflexió i es faran el senyal de la Creu al pit. Alguns fins i tot es confessaran i el sacerdot o bisbe els donarà l'absolució divina. I tots en pau. I a casa la caixa ben plena, pel que pugui passar, que passarà ... Que el veritable Crist ho vulgui! Perquè nosaltres, les ovelletes esgarriades, estem ja una mica farts de tanta mentida, però Ell ha d'estar fins als mateixos de tant i tant pocavergonya que parlen en nom seu amb la major de la hipocresia haguda i per haver.



dilluns, 4 de juny de 2012

CRISI, QUI HA DIT CRISI


          Raxoi no creu que estem a la vora del precipici. I té raó, ja estem caient pel precipici!!!
          ¿Vostès no han somiat mai que queien per un precipici i quan estaven a punt d'estavellar-se es despertaven sobresaltats? Doncs això és el que està passant amb l'economia i amb la situació del país i la nostra, perquè Rajoy ha dit que no estem davant de cap precipici o abisme.
         Ho ha dit davant cinc milions i mig d'aturats i cinc-cents mil pròxims que l’havien anat a escoltar a Sitges en una conferència sobre la situació econòmica d'Espanya.
         Ho va dir davant de les 159 famílies desnonades dels seus habitatges cada dia, tot i que hi ha prop de 6 milions de vivendes buides, que també havien anat a aplaudir.
          Davant d'una amplíssima representació de joves que no troben feina.
          Davant d'una presència de mil-euristes, potser de només sis-cents-euristas, que van aplaudir d'allò més.
         No hi podien faltar (per omplir) unes quantes dotzenes de pensionistes que quasi no poden viure.
         Ni altres quantes dels que ja no perceben cap prestació, i que hi van ser per si donaven canapès després de la conferència de cloenda.
         En primera fila a la dreta hi havia els que no han pogut pagar la llum aquest mes. Ni l'anterior. I a l'esquerra els que mengen en menjadors socials.
         Una mica més enrere, seriosos i circumspectes i donada l'amplitud de la sala, els milions d'estalviadors que han perdut els seus estalvis.
         També van voler estar les pimes i els petits comerços que han tancat.
         Eren nombrosos els que estan en lluita amb un ERO amb les noves indemnitzacions de la Reforma laboral, que van victorejar al President.
         Tots els que van suspendre pagaments aquest mes.
Ho va dir davant dels que malviuen en l'economia submergida, i que a sobre, els miren amb mals ulls.
          La informació la van cobrir periodistes no addictes i acomiadats.
          Eren cridaners els dependents que no han cobrat les seves minusvalideses.
          I els malalts que no poden faltar a la feina perquè no els acomiadin, d'acord amb l'esgarrifosa reforma sanitària.
          Els miners que no estaven detinguts no van deixar d'acudir i aplaudir.
          Ni els mestres als qui no han renovat els seus contractes.
          Metges amb fronteres amb els seus sous ben retalladets, tot i que la gent no ho cregui.
          Va resultar estranya i paradoxal la presència de Tècnics d'Hisenda que el critiquen per no acabar amb el frau, superior a totes les xifres retallades per solucionar la crisi.
          Al darrera de tot i drets hi havia els vuit milions de pobres sense pal·liatius, oficialment reconeguts per Càritas, Creu Roja i organismes oficials. Van fer una petita cassolada, però de seguida van ser silenciats per la resta del personal que bevien extasiats les paraules del president, que també i amb el mateix rotllo de sempre va parlar de tempestes, naufragis, timoners i capitans de la nau que ens portaran a bon port. Mira que els agrada això dels símils marins!
          A fora i davant una gegantina pantalla de televisió que retransmetia la conferència, estava Espanya al complet, no es veia bé si de peu o de genolls.
          Se m'ha passat un detall sense importància: La veritat és que ho va dir davant el Cercle d'Empresaris, que són els que creen riquesa (per a ells).
          No diuen mai la veritat, mai expliquen la realitat. Confonen l'optimisme i l'anàlisi seriós amb la mentida, com si fossin bruixots o curanderos.
          Perquè el que estem, senyor Rajoy, és a la vora del precipici de la immoralitat política i social en la distribució de la riquesa que vostè patrocina. Més ben dit, caient a tota velocitat.
I potser què Espanya no està davant cap precipici, però sí què camina com el Rei, coixejant i amb crosses.
           ¿O serà un somni tot el que està passant?
            Però per molt que s’empenyin no és culpa dels treballadors, aquesta crisis, és per les politiques neoliberals que varen patrocinar als anys 80 en Ronald Reagan (mal actor i pitjor president) i la molt bestia de Margaret Thacher (va deixar morir un miner en vaga de fam). També va ajudar molt un Papa vingut del fred (un polonès radical i il·luminat) Karol Voitila més conegut per Joan Pau II.
            Són aquestes politiques neoliberals i uns politics sense cervell i a més amb una idea fitxa, fer-se rics en dos dies i ocupar moltes cadires a diferents executives de grans empreses i sobre tot cobrar de totes elles.
            Demanen racionalització als altres. Comenceu per vosaltres els primers. No hi ha ambulàncies per dur els malats de diàlisi, però hi ha cotxes oficials per a tots els regidors de les grans ciutats i de molts de pobles petits, i fins i tot la batllessa de Madrid va a la perruqueria  amb cotxe oficial i guarda espatlles.
            Deixau de dir què hi ha crisi. No és veritat, les coses es poden fer d’una altre manera. No ens dieu que ens heu de retallar, què ens estrenyem el cinturó, que ens han de baixar el sou o què ens han d’acomiadar. No retalleu més.
            Per sortir-ne d’una vegada heu de pujar els impostos a les grans empreses, a les grans fortunes i sobre tot a l’Església. Llavors invertiu aquests diners en obre pública, invertiu en coses a on no arriba la inversió privada.
            Hi ha solucions per aquesta crisi, el què fa falta és voluntat per aplicar les mides pertinents i no anar sempre al darrera de frau Merkel (aquesta filla de pastor alemany).
            Canvieu el Banc Central Europeu, que així no serveis per res més què als interessos d’Alemanya. Doneu-li poders com té la Reserva Federal dels EEUU i voreu com tot canviarà.
            Hi ha una altra manera de fer les coses. Una altra manera de viura i veure l’economia i el mon. Una altra Europa és possible. Entre tots li podem donar la volta. Donem-li la volta!!!

dissabte, 2 de juny de 2012

HO DEIA SANT BERNAT


          Fitxeu-vos si fa temps que la coneixen a la Cúria vaticana, que fa quasi nou-cents anys què ja ho deia un sant tan sant com Sant Bernat

         Sant Bernat de Claravall (1090-1153) adoctrinava així al seu deixeble cistercenc, convertit en pontífex amb el nom d'Eugenio III, respecte a la Cúria: "Són molt hàbils quan obren el mal i incapaços de fer el bé. Se'ls odia al cel i a la terra, però han estès les mans cap ambdues coses; són impius amb Déu i desvergonyits amb les coses santes; turbulents entre si, envejosos dels que tenen al costat, sense compassió amb els altres; ningú aconsegueix estimar aquests que no estimen a ningú i, mentre presumeixen de ser temuts per tots, és inevitable que ells mateixos tinguin por ".

divendres, 1 de juny de 2012

EUROPA EN CAIGUDA LLIURE, SENSE FRENS I COSTA AVALL


          Mariano Rajoy ha tirat la tovallola.
          El que ara cerca de veritat és la forma de que el seu govern i partit surtin el menys socarrats possibles d'aquest incendi que és Espanya. Aquest és la seva primera obligació en aquest moment. La sort del país és el que menys l’importa.
          Ell ha fet l'impossible per redreçar aquest vaixell a la deriva anomenat Espanya però ha fracassat. Els mercats, els seus amics fins al novembre passat, li han donat l'esquena. Pensa que el millor que pot fer llavors és idear la fórmula precisa per arriar la bandera de la derrota sense descrèdit.
          Ell vol comprometre en aquest instant tristíssim als socialistes, els nacionalistes, als banquers, a empresaris i periodistes de categoria, però ningú li allarga una paraula d'alè. També ells estan atrapats. Espanya sencera està engabiada, intervinguda. Però molt pocs ho expressen pel "què diran"; els acusaran de malastrucs o alguna cosa pitjor, antipatriotes.
          Entre tant neguit el Govern faria bé de preparar la rendició de la millor manera possibles. És determinació del Govern de posar a tot el nostre sistema financer a la seva disposició amb els diners de tots?.
          Des de Constantí, l'Església va iniciar una unió amb els imperis de torn i més tard amb els governs. I sobretot l'Església ha trobat aixopluc i protecció a les dictadures. Ha anat acumulant riqueses monumentals, artístiques, immobiliàries i econòmiques. I ha tingut l'agilitat de no conservar la pobresa primitiva sinó que ha sabut evolucionar fins a la possessió d'un poder financer notable i d'accionariat en múltiples multinacionals.
          No s'ha refugiat en la revelació de la paraula sinó que s'ha apropiat vergonyosament riqueses de tota mena.
          Espanya és un estat no confessional constitucionalment. És veritat que molts espanyols es confessen catòlics. Per això s'hauria d'exigir que l'Església es proveís econòmicament dels seus fidels. L'estat espanyol aporta una quantitat de diners que, l'Església hauria de renunciar per estar desfasat el concordat actual.
          Estem en un moment de crisi. Hi ha milions d'aturats. Hi ha fam. Hi ha grans amb pensions no arriben per fer front a les despeses elementals d'una vida. Hi ha dependents, minusvàlids necessitats d'una abraçada que els ajudi a viure. S'ha imposat el repagament sanitari, es desnona diàriament deixant sense sostre acollidor d'amor. Hi ha joves sense futur, vells penedits del seu passat. Hi ha misèria.
          I mentrestant, l'Església no te la valentia de renunciar ni els governs de suprimir tots aquests diners que es va en mantenir l'economia d'una institució, absolutament respectable, però que ho seria encara més si tingués una actitud compromesa amb el món que li ha tocat viure.
          Durant més de quaranta anys, Espanya va patir una de les més llargues i terrorífiques dictadures d'Europa. El triomf dels cavernícoles només va ser possible gràcies al suport que van obtenir de l'Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini i la Gran Bretanya de Chamberlain i Churchill i l’església catòlica.
          No sé si quan Europa va començar a caminar una mica més de pressa, cap a certa unitat, hi va haver algun sentiment de culpa en determinats dirigents europeus com Helmut Kohl o François Mitterand.
          A l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea el 1986, Alemanya i França van mostrar una magnífica disposició perquè Espanya s'integrés dins d'un projecte que consistia a invertir en els països menys desenvolupats perquè en el mig termini poguessin ser clients potencials.
         Es tractava, d'estendre un cert model de "benestar" a tota la Comunitat Europea per evitar que hagués països extremadament rics i altres molt pobres. I en certa manera es va aconseguir, el canvi a què va assistir Espanya entre 1986 i 1996 no té precedents en la nostra història: En 10 anys vam passar de circular per camins de carro a tenir una magnífica xarxa d'autovies, es van construir més universitats que en tot el nostre passat, es van restaurar la totalitat dels teatres del país, es va declarar universal la Sanitat i les pensions i, per no seguir, es rebaixà la jornada laboral a quaranta hores setmanals, seguint la pauta que a França marcava Mitterand.
          Es parlava, en aquells dies, d'estendre els valors de la vella Europa. Però tot va fer fallida.
          El 1996 Espanya va portar al poder a un dels tipus més ignorants que hagin governat país algun en centúries, un veritable illetrat orgullós de ser-ho, un fill de la dictadura, un poca cosa de l'alçada d'un ca assegut. Com tots els bojos feixistes, parlava de la pàtria i del patriotisme, aquest que és l'últim refugi dels canalles, i amb els seus col·legues va muntar una fira de rufians disposats a fer-se rics en tres quarts d'hora encara que fos a costa de destruir tot el teixit productiu del país.
          No estava sol, a Europa, la vella Europa van començar a sorgir altres rufians com Berlusconi, Jörg Haider, però sobretot van aparèixer dos furibunds antieuropeistes, Nicolas Sarkozy i Angela Merkel.
          És difícil explicar com es va arribar a aquesta transformació d'Europa, que va crear la democràcia i les idees més boniques de la Humanitat, va poder caure en mans de semblants personatges. Alguns diuen que va ser per l'aburgesament dels treballadors, altres per d’individualisme inoculat en la ciutadania a cops de martell des dels mitjans de comunicació convencionals, altres perquè el populisme i les seves banderes nacionalistes, xenòfobes i racistes es van anar colant en les entranyes d'una població descreguda , decebuda i cada vegada més inculta.
          El fet és que va ocórrer, i que avui Europa és l’ombra del projecte que alguna vegada es va somiar que seria.
          Però hi ha una altra peça fonamental en la suïcida marxa enrere que ha emprès Europa de la mà d'Àngela Merkel, el petit Sarkozy i els moviments populistes d'extrema dreta que envaeixen i amenacen greument el nostre futur: La globalització i la deslocalització industrial ha fet que bona part de la producció mundial de tot tipus de coses s'hagi traslladat a Orient, on no existeixen drets laborals, econòmics ni polítics, però sí un immens exèrcit de mà d'obra tan barata com resignada.
          En aquest context, Alemanya, després de superar amb el suport de la resta d'Europa, el seu procés d'unificació va decidir que ella seria l'única potència econòmica d'Europa, deixant un trosset a França si es portava bé, per a això era imprescindible empobrir el resta de la Unió, és més tirar el projecte de la Unió Política per la finestra i cremar-la a la plaça pública.
           Una Europa empobrida, li donaria mà d'obra barata i qualificada, amb la qual cosa podria competir per uns anys amb la Xina, l'Índia i Estats Units. Tot això va passar pel cap estúpida d'Àngela Merkel i assessors, amb la major part de la seva banca intervinguda perquè també es van dedicar a especular.
          En permetre la lliure circulació de capitals sense control de cap organisme oficial, en traspassar a les agències privades la qualificació de la salut de les economies, en enfrontar a uns països d'Europa amb altres, en negar-se a convertir el Banc Central Europeu en alguna cosa semblant a la Reserva Federal Nord-americana, en oposar-se rotundament a crear els eurobons, quan ella i els seus assessors saben que el deute d'Espanya, Itàlia, França o la mateixa Alemanya és deute de tots.
           Angela Merkel està destruint Europa, està condemnant a la misèria durant dècades a milions d'europeus premeditadament, seguint un pla perfectament ordit després dels primers dies de la crisi. Ens enganyen una i altra vegada dient que Alemanya, que té un deute molt més gran que Espanya, no paga res per finançar-se, però hi ha mentides que no hi ha qui les crea, ningú deixa els seus diners a ningú pel zero per cent, això és d'imbècils.
          Alemanya es finança actualment a base de jugar amb el deute d'altres països, entre d'altres el nostre. És una política suïcida, i ho saben, però pensen, com ho van fer dues vegades durant el segle passat, que d'aquesta crisi sortirà la indiscutible primacia germànica sobre Europa, per descomptat d'una Europa absolutament arruïnada i en caiguda lliure i sense frens, cap al feudalisme, una Europa pobra, deprimida, xenòfoba, dividida en centenars de "comtats" en els que només les classes dirigents, amb les seves respectives guàrdies pretorianes ben proveïdes i les seves habitacions en lloc segur, tindran drets.
          L'error no pot ser més greu. Poden seguir comptant quantes mentides vulguin, poden seguir jugant amb els deutes dels països, poden seguir enviant a milions de persones a l'atur sense fer cap pla rigorós per l'ocupació, poden seguir matant-nos a poc a poc, però també poden estar segurs, Senyora Merkel, que la caiguda d'Espanya, portarà després la d'Itàlia, més tard la de França i, després, inevitablement, la de vostès. Així que sí, vostès seran els amos d'Europa, d'una Europa en ruïnes com la que van deixar el 1945.