Mariano Rajoy ha tirat la tovallola.
El que ara cerca de veritat és la forma de que el seu govern i partit surtin el menys socarrats possibles d'aquest incendi que és Espanya. Aquest és la seva primera obligació en aquest moment. La sort del país és el que menys l’importa.
Ell ha fet l'impossible per redreçar aquest vaixell a la deriva anomenat Espanya però ha fracassat. Els mercats, els seus amics fins al novembre passat, li han donat l'esquena. Pensa que el millor que pot fer llavors és idear la fórmula precisa per arriar la bandera de la derrota sense descrèdit.
Ell vol comprometre en aquest instant tristíssim als socialistes, els nacionalistes, als banquers, a empresaris i periodistes de categoria, però ningú li allarga una paraula d'alè. També ells estan atrapats. Espanya sencera està engabiada, intervinguda. Però molt pocs ho expressen pel "què diran"; els acusaran de malastrucs o alguna cosa pitjor, antipatriotes.
Entre tant neguit el Govern faria bé de preparar la rendició de la millor manera possibles. És determinació del Govern de posar a tot el nostre sistema financer a la seva disposició amb els diners de tots?.
Des de Constantí, l'Església va iniciar una unió amb els imperis de torn i més tard amb els governs. I sobretot l'Església ha trobat aixopluc i protecció a les dictadures. Ha anat acumulant riqueses monumentals, artístiques, immobiliàries i econòmiques. I ha tingut l'agilitat de no conservar la pobresa primitiva sinó que ha sabut evolucionar fins a la possessió d'un poder financer notable i d'accionariat en múltiples multinacionals.
No s'ha refugiat en la revelació de la paraula sinó que s'ha apropiat vergonyosament riqueses de tota mena.
Espanya és un estat no confessional constitucionalment. És veritat que molts espanyols es confessen catòlics. Per això s'hauria d'exigir que l'Església es proveís econòmicament dels seus fidels. L'estat espanyol aporta una quantitat de diners que, l'Església hauria de renunciar per estar desfasat el concordat actual.
Estem en un moment de crisi. Hi ha milions d'aturats. Hi ha fam. Hi ha grans amb pensions no arriben per fer front a les despeses elementals d'una vida. Hi ha dependents, minusvàlids necessitats d'una abraçada que els ajudi a viure. S'ha imposat el repagament sanitari, es desnona diàriament deixant sense sostre acollidor d'amor. Hi ha joves sense futur, vells penedits del seu passat. Hi ha misèria.
I mentrestant, l'Església no te la valentia de renunciar ni els governs de suprimir tots aquests diners que es va en mantenir l'economia d'una institució, absolutament respectable, però que ho seria encara més si tingués una actitud compromesa amb el món que li ha tocat viure.
Durant més de quaranta anys, Espanya va patir una de les més llargues i terrorífiques dictadures d'Europa. El triomf dels cavernícoles només va ser possible gràcies al suport que van obtenir de l'Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini i la Gran Bretanya de Chamberlain i Churchill i l’església catòlica.
No sé si quan Europa va començar a caminar una mica més de pressa, cap a certa unitat, hi va haver algun sentiment de culpa en determinats dirigents europeus com Helmut Kohl o François Mitterand.
A l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea el 1986, Alemanya i França van mostrar una magnífica disposició perquè Espanya s'integrés dins d'un projecte que consistia a invertir en els països menys desenvolupats perquè en el mig termini poguessin ser clients potencials.
Es tractava, d'estendre un cert model de "benestar" a tota la Comunitat Europea per evitar que hagués països extremadament rics i altres molt pobres. I en certa manera es va aconseguir, el canvi a què va assistir Espanya entre 1986 i 1996 no té precedents en la nostra història: En 10 anys vam passar de circular per camins de carro a tenir una magnífica xarxa d'autovies, es van construir més universitats que en tot el nostre passat, es van restaurar la totalitat dels teatres del país, es va declarar universal la Sanitat i les pensions i, per no seguir, es rebaixà la jornada laboral a quaranta hores setmanals, seguint la pauta que a França marcava Mitterand.
Es parlava, en aquells dies, d'estendre els valors de la vella Europa. Però tot va fer fallida.
El 1996 Espanya va portar al poder a un dels tipus més ignorants que hagin governat país algun en centúries, un veritable illetrat orgullós de ser-ho, un fill de la dictadura, un poca cosa de l'alçada d'un ca assegut. Com tots els bojos feixistes, parlava de la pàtria i del patriotisme, aquest que és l'últim refugi dels canalles, i amb els seus col·legues va muntar una fira de rufians disposats a fer-se rics en tres quarts d'hora encara que fos a costa de destruir tot el teixit productiu del país.
No estava sol, a Europa, la vella Europa van començar a sorgir altres rufians com Berlusconi, Jörg Haider, però sobretot van aparèixer dos furibunds antieuropeistes, Nicolas Sarkozy i Angela Merkel.
És difícil explicar com es va arribar a aquesta transformació d'Europa, que va crear la democràcia i les idees més boniques de la Humanitat, va poder caure en mans de semblants personatges. Alguns diuen que va ser per l'aburgesament dels treballadors, altres per d’individualisme inoculat en la ciutadania a cops de martell des dels mitjans de comunicació convencionals, altres perquè el populisme i les seves banderes nacionalistes, xenòfobes i racistes es van anar colant en les entranyes d'una població descreguda , decebuda i cada vegada més inculta.
El fet és que va ocórrer, i que avui Europa és l’ombra del projecte que alguna vegada es va somiar que seria.
Però hi ha una altra peça fonamental en la suïcida marxa enrere que ha emprès Europa de la mà d'Àngela Merkel, el petit Sarkozy i els moviments populistes d'extrema dreta que envaeixen i amenacen greument el nostre futur: La globalització i la deslocalització industrial ha fet que bona part de la producció mundial de tot tipus de coses s'hagi traslladat a Orient, on no existeixen drets laborals, econòmics ni polítics, però sí un immens exèrcit de mà d'obra tan barata com resignada.
En aquest context, Alemanya, després de superar amb el suport de la resta d'Europa, el seu procés d'unificació va decidir que ella seria l'única potència econòmica d'Europa, deixant un trosset a França si es portava bé, per a això era imprescindible empobrir el resta de la Unió, és més tirar el projecte de la Unió Política per la finestra i cremar-la a la plaça pública.
Una Europa empobrida, li donaria mà d'obra barata i qualificada, amb la qual cosa podria competir per uns anys amb la Xina, l'Índia i Estats Units. Tot això va passar pel cap estúpida d'Àngela Merkel i assessors, amb la major part de la seva banca intervinguda perquè també es van dedicar a especular.
En permetre la lliure circulació de capitals sense control de cap organisme oficial, en traspassar a les agències privades la qualificació de la salut de les economies, en enfrontar a uns països d'Europa amb altres, en negar-se a convertir el Banc Central Europeu en alguna cosa semblant a la Reserva Federal Nord-americana, en oposar-se rotundament a crear els eurobons, quan ella i els seus assessors saben que el deute d'Espanya, Itàlia, França o la mateixa Alemanya és deute de tots.
Angela Merkel està destruint Europa, està condemnant a la misèria durant dècades a milions d'europeus premeditadament, seguint un pla perfectament ordit després dels primers dies de la crisi. Ens enganyen una i altra vegada dient que Alemanya, que té un deute molt més gran que Espanya, no paga res per finançar-se, però hi ha mentides que no hi ha qui les crea, ningú deixa els seus diners a ningú pel zero per cent, això és d'imbècils.
Alemanya es finança actualment a base de jugar amb el deute d'altres països, entre d'altres el nostre. És una política suïcida, i ho saben, però pensen, com ho van fer dues vegades durant el segle passat, que d'aquesta crisi sortirà la indiscutible primacia germànica sobre Europa, per descomptat d'una Europa absolutament arruïnada i en caiguda lliure i sense frens, cap al feudalisme, una Europa pobra, deprimida, xenòfoba, dividida en centenars de "comtats" en els que només les classes dirigents, amb les seves respectives guàrdies pretorianes ben proveïdes i les seves habitacions en lloc segur, tindran drets.
L'error no pot ser més greu. Poden seguir comptant quantes mentides vulguin, poden seguir jugant amb els deutes dels països, poden seguir enviant a milions de persones a l'atur sense fer cap pla rigorós per l'ocupació, poden seguir matant-nos a poc a poc, però també poden estar segurs, Senyora Merkel, que la caiguda d'Espanya, portarà després la d'Itàlia, més tard la de França i, després, inevitablement, la de vostès. Així que sí, vostès seran els amos d'Europa, d'una Europa en ruïnes com la que van deixar el 1945.
