Els pobres ja no són el que eren. Caminaven per les voreres, esponges de vi negre. Pobres a mig fer o a mig destruir. Mancats de cames, de braços, d'ulls. Herència d'una guerra-croada que ens va salvar del comunisme i ens va posar cap per avall pels segles de quaranta anys. Pobres-maleants perquè així ho decidien jaquetes amb bandes de seda botons brillants i sabres com llunes enfundades. Pobres condecorats de misèria per republicans, per judeo-maçònics, per subversius. La vida era el resultat de mèrits encastats al pit per fusells afusellant parets blanques de cementiris blancs.
Però eren pobres com havia de ser pobre, com estava manat i legislat. Es complia amb el mandat diví de ser pobre perquè Déu així ho volia. Temps hauria a l'altra vida per gaudir la riquesa. Pobres nacional-catòlics que et demanaven una limosneta per l'amor de Déu. Uns cèntims de pesseta i llavors que Déu li beneeixi. Almoina-mercat, canvi de pessetes per anestèsia de consciència. I cada un a la seva: entrepà de sardines i missa de dotze-Sagrat-Cor-en-vos-confio.
Els pobres ja no són el que eren. Ja no demanen al ric per amor de Déu ni desitgen que ell t'ho pagui perquè s'han tornat pobres-laics i pensen que són pobres, terriblement pobres, perquè altres siguin rics, terriblement rics. Són pobres cristianofóbicos. Tenen pressa a l'estómac i no poden esperar a l'altra vida. Menyspreen la caritat per tot el què te d’injustícia i exigeixen sanitat per als seus emfisemes, escoles per als seus fills, un sostre per acariciar carns morenes, un treball per a sentir-se responsables de la construcció del món. Demanen justícia distributiva, repartiment humà entre les mans del món. Els pobres ja no són el que eren.
Són els mercats, les primes de risc, el deute sobirà, l'especulació, la bombolla immobiliària. Però aquí està Rajoy, blau-Espanya, blau-record, Pirineus-blau, blau-Estret. I Rouco viatjant en cadira gestatòria fins a Gènova, per beneir, per vessar la gràcia sobre el recentment ungit per les urnes, per col·locar-li davant els ulls les causes reals de la misèria que vivim: es deu "en síntesi i en el fons" a " la pèrdua de valors morals, que van de la mà del relativisme i oblit de Déu i la seva santa llei ". Però Rouco com sempre, s'amaga. No denuncia la injustícia. No diu qui ha perdut aquests valors. Perquè no són els pobres, Monsenyor. Són els poderosos, els especuladors, els que distorsionen la vida i no van tirats per les voreres plens de vi negre. Són els rics epulons que donen per acabada l’obra del món simplement perquè se l'han apropiat, l'han robat dels magatzems, de la justícia, la grandesa i l'amor. Entre tots ells hi ha l'església i la seva jerarquia: "urgeix intensificar" la resposta pastoral davant la "gravíssima" crisi econòmica, per al que Rouco ha demanat augmentar els recursos econòmics de l'Església a través de Càritas. Vostè, senyor cardenal, s'ha volgut posar el primer a la cua dels bancs, de les agències de qualificació, dels mercats. Per retirar la seva part de diners que se suposa que tots els espanyols anem a lliurar per obra i gràcia de Mariano Rajoy. Per això han demanat el vot descaradament.
Ajuden a aquesta crisi econòmica, segons vostè, el matrimoni homosexual. Mai no hauria imaginat que l'amor fos un verí capaç de canviar la justícia per l'abandonament d'una lluita humanitzant. Li repugnen les conductes antinatalistes perquè li couen els petons pels petons, les carícies per les carícies, la tremolor de l'èxtasi sexual si no comporta una voluntat procreadora. L'amor, Monsenyor, és la suprema "inutilitat" perquè mai pot ser usat per aconseguir fins més nobles que el mateix amor, perquè al darrere només hi ha el no res. La rosa és bella simplement perquè és rosa. El mar és el mar perquè no ens cap dins les mans. No ha entès que al món el mou els diners, però que a la història només la sosté i la construeix l'amor. Doni 'm un grapat d'amor i canviaré el costum de ser home per la tasca de ser-ho en plenitud.
Els pobres ja no són el que eren. Ara exigim justícia enamorada
