L’hora era molt torera. Era l’hora que les vaques és queden vídues. La trobada era a les cinc de la tarda.
Abans de partir de ca nostra la vaig cridar que partíem, els partirien cinc minuts desprès. Arribarem a dalt de Consolació i en sortir del cotxe i mirar per damunt de la paret que fa de mirador, ja vaig veure el cotxe que la duia a ella que entrava a la plaça de la gravera. El meu cor bategava a un ritme que no era el seu. I durant quatre o cinc hores és ralentí. Jo anava damunt un núvol. Tot el que passava semblava que no anava amb mi. Com si li passa’s algú altre. Com si estàs veient una pel·lícula, però jo n’era el protagonista.
Quan el cotxe arribà, li obri la porta i ella baixar. De blanc, com pertoca a una núvia, preciosa, elegant, però senzilla, tal com és ella. Un beso a cada galta, “estàs molt guapa”, aquestes paraules sortiren de la meva boca sense jo adonar-me’n.
I d’allà, partirem en processó, jo i ma mare al davant, na Maria del Mar i son pare els segons i tancaven la comitiva mon pare del bracet de sa mare, el darrers. I ja diuen que el darrers seran el primers, han estat el primers que ens han deixat.
Tot just entrar a la capella, el cor, dirigit per n’Antonia Roig, va rompre a cantar i al damunt l’altar en Jaume Rovira ens esperava.
D’aquí en davant tot va succeí tan de presa que quasi no record gaire be res. Les ties i els concos de la part del pare eren els que estaven mes contents. En Miquelet es casa. Continuarà la saga dels Bonet. I quan al any i cinc dies na nàixer en Jaume, allò va ser un esclat d’alegria. Germans, cosins, veïnats i amics del pare, tots ens felicitaven, no hi cabien de goig. Aviem arribat a sèptima generació dels Bonet. Ara és ell que te la responsabilitat de continuar-la.
Ahir dia 12 de novembre fa vint – i – tres anys que ens casarem.
Que per molts d’anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada