dilluns, 9 de desembre de 2013

COQUES DE PATATA


     Ingredients: ( En surten unes 20 )
650 gr. de farina de força
100 gr. de mantega
150 gr. de sucre
3 ous
25 gr. de llevat fresc
100 ml. de llet
300 gr. de patata bullida
50 ml. d'oli
Sucre glas per empolvorar
       Elaboració: :
En un recipient barregem el sucre amb la mantega fins que quedi una barreja homogènia. Anem afegint els ous un a un, sense afegir un altre fins que l'anterior s'hagi integrat perfectament. Ara afegim les patates bullides que prèviament hem passat pel passa puré.
Dissolem el llevat en la llet i la incorporem a la barreja. Seguidament anem afegint la farina, a poc a poc, i pastem uns 5 minuts. Gairebé al final afegim l'oli.
L'important és aconseguir que quedin tots els ingredients ben integrats encara que la massa és una mica aferradissa .
Tapem el ribellet amb un pedaç net, posem en un lloc temperat i deixem que fermenti i dobli el seu volum. Estarà unes 2 hores.
Un cop fermentada ens untem les mans amb oli i formem petites bolles (una mica més grans que un ou) que anem col·locant en una safata de forn que prèviament hem untat amb oli i sobre la qual hem col·locat una làmina de paper d'enfornar. Les col·locau prou separades perquè tinguin espai quan pugin, per això és convenient repartir-les entre diverses safates d'enfornar.
Un cop les tenim totes col·locades, les tapem amb un drap net i esperem novament entre 1 ½ i 2 hores perquè doblin el seu volum.
Forn preescalfat a 180 º, amb turbo amunt i avall, uns 8-9 minuts.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

La gran mentida anomenada Nadal

          A ningú li és aliè que la religió, sigui quina sigui, és l'arma de dominació popular per excel·lència, ja que a partir d'ella tot adquireix la necessària legitimació perquè qualsevol cosa sigui imposada per la cúpula de la jerarquia de qualsevol govern. Totes les religions estan sustentades per aquelles coses que passaven al món i que en el seu moment escapaven a la comprensió humana pel que eren atribuïdes a un inescrutable designi diví. Les religions tradicionals, en el sentit del seu prolongat sosteniment al llarg del temps, es sustenten en aquesta primitiva ignorància, encara què avui comprenguem racionalment els fenòmens que els van donar origen, però que segueixen sostenint pel poder reial i mundà que ostenten les estructures de dominació i que van ser construïdes pels homes al seu voltant com a gran mentides que els ingenus, encara, creuen com si aquesta fos la veritat suprema.
          Des de fa almenys sis mil anys abans que a algú se li acudís inventar a Jesús, el Crist, ja es festejava el Nadal. No hi havia pessebres a on un Déu és fos a encarnar en forma humana, ni àngels que cantassin a cor les ofertes per pujar al paradís un cop hàgim mort i després llegar els nostres béns a l'església, és clar. No, no hi havia res d'això però sí que hi havia festa.
          Celebràvem que el Sol no s'hagués mort i que una vegada més renaixia. Celebràvem el triomf de la Llum i la seva calor que infon la vida, per sobre de la foscor i el seu fred de mort. Era la festa del Solstici d'Hivern, i la seva promesa que una vida millor seria possible. Allà era quan el nou any començava.
          Eren altres temps, és clar. Temps que per tots era obvi que la naturalesa seguia els seus propis designis sense importar el que nosaltres opinàssim al respecte, i la reverenciàvem.
          Ara ella segueix actuant igual, però nosaltres no. Reverenciam en canvi a un símbol del seu poder en una figura humana i rebutjam la resta per tal de poder espoliar-la de les seves riqueses i acaparar-les en poques i selectes mans. Algú dirà que el solstici es produeix el dia 21 i no el 24 que és quan es celebra la festa, però és que aquí és quan passa el que durant segles va constituir un gran misteri fins que es va comprendre la mecànica celeste una mica millor.
          Des de la més remota antiguitat els éssers humans van adorar als Astres Celestes creient-los deïtats perquè escapaven al seu control. D'ells el més important era el Sol, ja que és ell, el gran possibilitador de la vida a la Terra. Qualsevol pot seguir el recorregut del Sol i veure que, a mesura que avança l'any cap a l'hivern cada dia es posa una mica més al Sud (o al Nord, depenent en quin hemisferi es trobi un observant) i el període de durada del dia es va escurçant i ampliant la nit fins que arriba el solstici . Allà s'atura. S'atura durant tres dies posant-se sempre en el mateix lloc com si hagués mort el seu caminar, fins que comença a moure en sentit contrari rumb al proper solstici d'estiu en què passarà el mateix però al revés. És així que "després de tres dies, ressuscitarà d’enmig dels morts" i la durada del dia s'allargarà mostrant-nos el triomf de la Llum per sobre de la Foscor.
          Els que primer van aprendre això van decidir amagar el seu coneixement perquè això els donava poder sobre els altres, ja que podien anticipar el com es comportaria el déu anunciant el " miracle". Va néixer així la primera estructura religiosa i el seu afany egoista d'acumular més i més poder en el seu exclusiu benefici, però amb el temps va quedar clar què calia inventar una altra cosa perquè, vulguin que no, alguna altra gent pensant també començava a adonar-se'n. Va ser així que es van inventar a tots els anomenats " únic" fill de Déu en totes les religions del món, i la festa encara segueix, però en celebració del seu "diví" renaixement.
          I la Natura? Bé gràcies, una mica enfebrada per l'escalfament global .
          Jesús, Krishna, Viracocha  Mithra, Zoroastre, etc. , Tots estan tallats per la mateixa arquetípica tisora​​. Tots neixen d'una mare de Déu, la qual vista de prop sempre resulta ser la Mare Terra; tots tenen dotze deixebles o germans, en què qualsevol, avui pot veure l’imatge del Zodíac celeste; tots són "la Llum del món", " Enviat des de dalt ", " Fill únic de Déu ", etc. ja que cada un d'ells és una figura mítica i arquetípica, un símbol Solar, i tots recreen, a partir del seu adveniment en les diferents cultures, aquest primigeni culte del gran astre celeste i les seves qualitats i moviments en l'infinit espai dels cels en el relat del discórrer de la seva vida i fets. Són un arquetip, i com a tal ressona en el llenguatge preverbal de tots els pobles de la Terra i és la raó per la qual té la capacitat de commoure'ns psíquicament tan profundament i que ens porta a validar com a cert, qualsevol sigui el seu circumstancial nom.
           Sí, sí, des d'aquí sento el clamar d'irades veus que defensen a ultrança la comprovadíssima existència històrica de cada un d'ells, però cap pot esgrimir un document que ho provi més enllà dels escrits per ells mateixos en els seus molt sagrats textos .
           Però centrem-nos en la religió cristiana, que encara sobreviu i domina a occident, i la " justificació objectiva" que esgrimeix de l'emblemàtica figura que representa i que sustenta els fenomenals beneficis econòmics del seu submís mercat en el capitalisme mundial, i deixarem per a una altra oportunitat l'enorme cúmul de grollers nyaps i paupèrrimes imitacions de maneres paganes que infesten els seus rituals i pràctiques històriques i quotidianes. La documentació que s'esgrimeix és de fonts no  cristianes i el principal document esgrimit va ser provat de manera indubtable com grollerament falsificat fa ja més de quatre-cents anys. I la resta de la documentació presentada tampoc no fa referència directa a la figura en qüestió sinó que pot, com de fet ho és, reforçar-se de manera que pugui ajustar-se a qualsevol personatge que es vulgui. El principal "document", és l'historiador Flavio Josefo i que consta en Antiguitats Jueves, obra de la seva autoria escrita cap allà al 66 dC. "Per aquell temps va existir un home savi, anomenat Jesús, què va realitzar grans miracles i va ser mestre d'aquells homes que accepten amb plaer la veritat. Va atreure a molts jueus i molts gentils. Delatat pels principals dels jueus,  Pilat el va condemnar a la crucifixió  Aquells que abans ho havien estimat no van deixar de fer-ho.
          Cal assenyalar que aquesta obra consta de 18 volums i que els anteriors paràgrafs són les úniques referències al tema que hi ha en tota ella, o en qualsevol altra de les tres més que escrivís en la seva vida. I, a més Jesús és un nom jueu tan comú com ho és Carles, Joan o Marc per a nosaltres. Però ... Per què aquesta font és considerada com tan important? Flavi Josep va néixer al voltant de l'any 37 després de Crist. Era historiador, encara que poc reconegut, que va viure en l’època més propera que qualsevol dels altres " testimonis " de l'existència de Jesús que cita l'església.
          Excepte Josefo, ningú es refereix a ell en els seus escrits. Però què deien l'altra gran quantitat d'historiadors contemporanis com entre altres eren Sèneca, Petroni, Plutarc o Epictet... doncs absolutament res. És d' esperar que un tipus que camina per damunt de l'aigua, transformant l'aigua en vi i ressuscitant els morts tornant la vista als cecs, etc, hagués aixecat per tot arreu una revolada majúscula, encara destacaria entre tots els al·lucinats que s'anomenaven a ells mateixos com "Profetes" en aquestes èpoques, a algú li hauria cridat l'atenció i la notícia correria com la pólvora. Molt difícil és que escapàs a l'aguda mirada de qualsevol d'aquells historiadors o d'algun altre cronista de l'època. Doncs res, cap d’ells diu res ...
          Però seguim amb la gran mentida de Nadal i els seus símbols. Ben sabut és que quan se'n va a la conquesta d'un territori es prenen els ritus, costums i simbolismes locals i se'ls s'adapta als que han de ser imposats per tal d'aconseguir l'acceptació i aconseguir la gran hegemonia. Com el culte a la Mare de Déu que l'Església Cristiana va haver d'adoptar massivament cap al segle V ja que el poble seguia celebrant i adorant Cibeles (la Mare Terra), doncs en la seva versió original Crist no tenia altra mare ni un altre pare que no fos Déu. Els països nòrdics celebraven la festa del solstici al voltant d'un arbre de fullatge perenne que adquiria el seu caràcter sagrat. Se’l adornava i sota d'ell es dipositaven les ofrenes. El catolicisme va prendre el ritu i el va adaptar. Al seu peu es seguien dipositant les ofrenes i la seva copa es va adornar amb candeles. La figura del Pare Noel, encara que avui renegui d'ella  prové de la mateixa església. Ve del costum d'un Cardenal, que obsequiava amb regals i llaminadures als nens, com a figuració encarnada d'aquell Sant Nen.
          La figura dels tres Reis Mags que vénen a adorar el nascut, en canvi, no és tan innocent com a primera vista podria creure. Cadascun d'ells representa a una de les parts del món conegut en l'època en que la seva figura va ser introduïda al culte, Europa (Gaspar), Orient (Melcior) i Àfrica (Baltasar). La seva condició de Mags i Reis simbolitza als poders d'aquestes terres que han d'acudir a sotmetre i pagar tribut. Abans, la famosa peregrinació dels Reis no existia  i per això va ser incorporada tardanament a les Sagrades Escriptures.
            Els evangelistes van escriure els evangelis molt de temps després de la mort de Jesús, com és possible que recordessin els fets i les paraules tan exactament?. Tots saben de la tradició oral, però també saben que els contes quan passen d’un a l’altre van variant, canviant i afegint o llevant moltes coses i quasi quaranta anys de la seva mort (el primer), com poden reflectir tan bé de les coses i els miracles. I els historiadors no l’anomenin per cap lloc?.
El primer el de Marc, a partir de l’any 70 D:C:, que fou apòstol i conegué a Jesús.
En Mateu el va escriure devers l’any 80, que el va escriure de oïdes.
En Lluc era seguidor de Pau de Tarsos i també el va escriure del que li contaren.
En Joan també era apòstol i conegué a Jesús,  i el va escriure per l’any 85 – 90 i el va copiar dels altres evangelistes que l’havien escrit abans.
De veritat aquest homes es podien recordar tan exactament de les paraules dites feia més de quaranta anys?. I els que ni tan sols conegueren a Jesús?
Dos dels evangelistes donen la genealogia de Jesús, però la d’un deu esser la del pare i l’altra de la mare, perquè no és semblen gens ni mica.
La família de quasi tots els déus de l’antiguitat era un déu pare, l’esposa i tots els demés eren fills seus.
Jesús era fill únic d’un déu únic. Això al principi, després varen esser Pare, Fill i Esperit Sant, què no es sap ben bé què era això. I el varen convertir en el Misteri de la Santíssima Trinitat, és a dir “no sé com explicar-ho”.
Els déus “falsos” eren molts i a més els romans tenien els lars, uns déus menors què hi havia a cada casa (i a cada casa podia ser diferent) i els tenien al costat d’allà on es feia el foc (d’aquí ve el nom de la llar, lloc on tenien l’altar del déu de la casa).
Els seguidors de Jesús tenen un sol déu, però llavors hi ha els sants que són com a déus menors que també concedeixen favors, però que ho fan en nom del déu major. D’aquests n’hi ha tants com volgueu. Així que comparau les diferències.



dijous, 10 d’octubre de 2013

RAJOI MENTIDER

         Una mentida, una més i van... Sr. Raxoi ja he perdut el compte. Les pensions no les tocarem mai, vareu dir tots el Ppeperos abans de les eleccions. Zas! i la primera directa al front. No teniu vergonya, ni l’heu coneguda mai. Com vos en podeu riure de la gent més dèbil, com són els pensionistes. Ells què ho han donat tot al llarg de la seva vida. Sang, suor i sobre tot molta de feina. Els nostres majors varen ser els què pujaren aquesta Espanya, de la que vos tant vos n’ompliu la boca.
         És una mentida que no tengueu diners per poder pagar-los, mentida i molt grossa. Fa uns anys que deien que hi havia tres treballadors per cada pensionista i ara sols ni ha un i mig, però és què encara en sobra mig, el què passa és què tan vos com tot el vostre govern, només treballau per les grans empreses i les asseguradores i els bancs que volen els nostres diners.
          De totes les maneres si deixàveu de pagar a tants d’assessors que no heu de mester i què a més els podríeu canviar per funcionaris que segur en saben més què ells i ja els pagau.
         Si cobraseu tot el deuen les grans empreses en imposts i a la seguretat social, a tots el equips de futbol que guanyen sous milionaris i segur que a més els subvencionau.
         També podríeu deixar de dar diners als col·legis concertats (sobre tot als que discriminen per sexe, això està prohibit per la Constitució) i apostar més per l’escola pública i fer escoles noves.
         Tampoc importa que les nostres tropes vagin pel món islàmic i guardar els diners que ens costen per pagar I+D+I.
         I per acabar per ara dir-vos que segons els acords amb el Vaticà, ja fa temps que l’església s’hauria de subvencionar per ella mateixa. Són massa milions els que els regalau i a més a més no els cobrau l’IBI ni altres imposts que si cobrau a altres sectes de l’església, els capellans, monges,i frares no paguen l’IRPF ni la Seguretat Social, però sen serveixen (i llavors la llevau als immigrants).
         També pagau als professors de religió a les escoles i els posa a dit el Bisbe o els seu delegat i la majoria són gent sense titulació per donar classes. La religió a les esglésies i qui la vulgui que la pagui.
          

diumenge, 14 de juliol de 2013

PLUTÓ A CAPRICORN. 2.0


            La fi de la nit dels Vampirs
          La tensió en les estructures de poder comencen a extremar-se, i les irracionals reaccions davant la seva imminent ruptura es poden veure per tot arreu. Lluny ha quedat la manipulació subtil del dia a dia en els circuits diplomàtics davant l'emergència d'un cert enfonsament de l'economia planetària. El Poder instituït profereix desesperants manotades d'ofegat, procurant mantenir-se, o per causar el major dany possible si és que ell se’n ha d'anar, mentre s'aferra a la vana il·lusió que un miracle del Hollywoodenc Déu dels rescats finalment el tregui a flotació. No és cap novetat que la Bèstia es nega a morir, però si irremediablement ho ha de fer, preferirà sempre fer-ho per la seva pròpia mà-

          Hi ha Egos grans i egos petitons i la seva petitesa o grandesa es mesura pel poder d'influència i la seva capacitat de danyar en el seu entorn immediat però, es denominen igual (Egoisme) sense importar si és persona o corporació ja que pretén el mateix, tot per a un i res per als altres. Cada dia assistim a la bogeria egoista en què han caigut les societats humanes per tal de negar-se a una transformació radical, als seus desesperats intents de sostenir la seva vella imatge a qualsevol cost. És un comportament malalt. És així com novament veiem extremar ideologies, dogmes, xenofòbies i fanatismes. Aquest comportament irracional no és nou, passa cada vegada que Plutó compleix amb el seu passeig per Capricorn, ho hem vist al llarg de la història, és el cicle de la vida , la història del naixement, desenvolupament, decadència i mort abans del renéixer que segueix el Tot.

          Així doncs aquí estam, veient com l'ensorrament d'un sistema econòmic artificialment globalitzat s'expandeix inexorablement mentre que els què estan a càrrec de dirigir la marxa de les coses s'entesten a trepitjar l'accelerador a fons camí de l'abisme i sense virar de rumb, cridant als quatre vents: "Anem bé, anem bé! ¡En sortirem d'aquesta! ", Alhora que llancen cada vegada més gent per la borda per tal de salvar-se només ells mateixos. El mateix temps què el què és més necessari a nivell global és el què més escasseja, el sentiment solidari.

          La distracció de la població, apartant-la dels temes essencials sempre ha estat fonamental per als poders econòmics i polítics al llarg de la història per tal d'aconseguir perpetuar-se. La famosa frase: "Panem et circenses" resumeix perfectament això. Hem evolucionat en complexitat, ja que abans tan sols era necessari manipular la informació i pauperitzar l'educació perquè res d'això existia a nivells populars; avui dia els drets conquerits després de segles de lluites socials han fet que això sigui per altres indispensable si es vol mantenir el poder. És així com en successives onades al llarg de la història, i coincidentment amb la instància del trànsit de Plutó per Capricorn, és com les masses aconsegueixen avanços significatius en la seva ampliació de drets.   

          Així doncs podem veure campanyes electorals més semblants a la presentació d'una telenovel·la romàntica que a l'exposició de propostes polítiques amb què solucionar els problemes reals dels ciutadans i l'eliminació brutal d'esperances il·lusòries de millores en les condicions dels més desfavorits, només per tal d'instal·lar el desànim i la depressió en el cos social que generi resignació i desincentivi la protesta de la majoria. Així va ser que des del passat a l'actualitat es va desencadenar successivament la cacera dels Bàrbars, de les bruixes, dels Jueus, dels Moros, els Indígenes, els Islamistes, els Terroristes, etc., Amb l'anuència de les poblacions aterrides per les mentides funcionals instal·lades pels que havien de portar endavant aquestes accions per tal de seguir acumulant més riquesa i poder. Exemple d'això és el succeït en l'anterior ingrés de Plutó a Capricorn que va generar els moviments llibertaris que van canviar l'estat de les coses durant mig segle a occident. A diferència d'aquell, on les distàncies geogràfiques alentien el procés de propagació de la revolució, la instància actual promet ser molt més radical a causa de la globalització, de la informació i la velocitat dels canals d'assistència recíproca de què disposen les diferents poblacions.

Desgraciadament, veiem els líders del capitalisme accelerar en les seves polítiques de devastació rumb al suïcidi del sistema amb inconscient alegria. Res més patètic que veure a la directora del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, declarar entre rialletes histèriques que la situació és molt pitjor del que creien i que per això es fan necessàries més mesures d'ajust social durant aquest any a Europa per intentar rescatar les institucions financeres internacionals que garantiran el futur desenvolupament. Els líders dels països desenvolupats festegen el triomf dels seus terribles plans com si amb ells haguessin ja salvat el món.

          El poder instituït busca mantenir-se a qualsevol preu i àvidament avança devorant tot al seu pas, sembrant l'odi, el plor i la desesperança. En la seva bogeria ja no cerca noves formes de justificar les seves accions perquè sonin creïbles, i recita com una lletania sempre les mateixes fórmules des de fa segles: Fem la guerra per aconseguir la Pau; Els envaïm perquè la seva llibertat és falsa i nosaltres els direm quina és la veritat; El Déu vertader ho vol i està del nostre costat; Etc, etc, etc... Avancem cap a temps cada vegada més foscos inevitablement ja que és l'única manera de forçar-nos a assolir una nova llum. La decadència de l'imperi modern és cada vegada més veloç i la transformació es realitza sense apel·lar a l'anestèsia. Molts analistes coincideixen que estem a les portes d'una gran guerra, ja que és el mecanisme històric per excel·lència que sempre es va esgrimir per tal de justificar els grans sacrificis. Potser és cert, almenys tot apunta cap a això tenint en compte la tensió creixent al nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, però avui més que mai se'ns obren altres possibilitats. La ignorància dels pobles respecte del que passa s'ha reduït considerablement malgrat l'esforç en contra que s'ha fet i encara es fa. La resistència pacífica per mitjà del desacatament s'expandeix desconcertant a qui s'ha acostumat a la confrontació oberta. Les maneres revolucionaris han anat canviant. Davant aquestes circumstàncies que preanuncien la seva inevitable fi, el vell monstre té dues opcions: Acceptar la derrota i cercar transformar-se, o acabar amb tot perquè ningú guanyi. S'ha decidit per la segona opció fent gala d'un egoisme sense fi. Com ho farem perquè això no succeeixi? Quin recurs tenim per oposar-se’ns  a ell? Què farem per vèncer a aquest vampir psicòpata? Doncs... crec que simplement fent l'oposat a ell i prenent l'altra via. Acceptar-nos com som, estimar-nos i transformar-nos a nosaltres mateixos deixant així de ser els seus satèl·lits, i riure, riure molt ... i des del nostre mateix centre brillar així com naixents sols que amb la seva llum posaran fi a aquesta cruenta nit de la història.

          A un vampir (eufemisme amb què designen Plutó) només pot matar-se’l deixant-li beure sang fins que exploti i diuen que no cal fer res més què deixar-se dessagnar, però s'obliden de dir-nos que quan el "vampir" exploti, tots estarem morts.