QUAN VULL PLORAR NO PLOR

          Em fa vergonya i sento pena.

          Està tornant vella. Bonica, però vella. Estimada, però vella. Ancorada en aquella transició. Estàtica, però morta. És l’avui, però sobretot és l'ahir. Sense futur no hi ha existència ni esperança. És record. És nostàlgia. Però és morta.

         Volguérem reprendre la història després d'una dictadura. Les dictadures no tenen passat. Però sobretot no tenen futur. L’ avorten cada vegada que empeny per néixer.

         Sortirem d'aquell llavors i estam en aquest ara. Varem fer una transició, però cap a on? Cap a on vam poder. Sol ser la resposta dels que hi vam estar. Suárez es va anar cap a l'oblit de si mateix. Va néixer el sindicat del crim per enderrocar a Felip. Aznar-emperador va voler conquerir el món i posar-se l’Iraq a la solapa. A Zapatero l'hi ha esclatat la bombolla immobiliària. Espanya torna vella. Per falta de creativitat política i social.  Ens hem quedat quiets. Resignats. Les coses són com són. Els mercats. Amen. Els mercats. Al·leluia. Els mercats. Retalls pels mercats. Al·leluia. Pensions baixes pels mercats. Al·leluia. Jubilació tardana pels mercats. Al·leluia, al·leluia, al·leluia. Els hem fet un altar. El nou déu dels ateus. La nova religió dels que no creuen. L'euro, el dòlar, el petroli. Sant, sant, sant.

          Hem abandonat l'esser humà. Està crucificat davant el vedell d'or. Quant em doneu per cinc milions d'aturats? Venc pensions, ensenyament, sanitat, investigació, estat de benestar. Barat. Barat. Ho deixo barat. I inverteixen els especuladors. Alegres els banquers, les grans empreses. Compren retalls, saldos. Esclavitud d'hipoteques vitalícies. Jornades que comporten la orfandat dels fills. Treball que incapacita per besar els llavis frescos d'una dona que enyora les mans enllaçades, les càlides nits de cossos extasiats.

          Vam ser joves. Vam fer la revolució. Vam tenir enginy. La revolució dels clavells ens va sembrar l'alegria i d'esperança. Vam ser joves. Però ja no ho som.

          Quan vull plorar no ploro i a vegades ploro sense voler.

          Ara estan ells. Els del 15-M. Ressuscitant. Joventut. Sotmetent a examen la història que vam fer però que hem estat incapaços de seguir fent. Ens parem i ens retreuen el nostre abandó. Exigeixen dinamitzar la vida. Volen, com nosaltres vam voler, posar l'esser humà en el centre. Entreveuen un renaixement. Estan cansats de promeses. De ser només votants cada quatre anys. De ser ignorats en la construcció del món. Criden perquè ens adonem que existeixen, que reclamen veu, què aporten seny, que són arrels sempre a punt de convertir-se en arbres. Que no accepten el vedell adorat encara que sigui d'or. Que prefereixen cercar el mar sota l’asfalt dels camins. Que pretenen la utopia perquè és, allò què tal vegada serà. Que són realistes perquè demanen l’impossible.

          Voldria estar a totes les places d'Espanya. S'estava tornant vella. Feia olor de naftalina, a riu estancat. Avui està més bonica perquè els geranis brollen per les vores.

            Quan vull plorar no ploro i a vegades ploro sense voler