I A NOSALTRES, QUAN ENS TOCA?

               BARRA LLIURE, QUI HA DIT BARRA LLIURE?

          Cal acabar amb la barra lliure de les polítiques ultraliberals.
Et reconeixes? Sí, sí, tu estàs aquí, si segueixes al de la trompeta una mica a la dreta i entre les dues columnes se't pot reconèixer. Se't veu la punta del nas.

          Aquesta és la forma en què els joves i noies del moviment ultraliberal, aclamats sense descans per la dreta extrema a través dels seus mitjans, vine a la població espanyola. Ens hem anat de casament, un casament que ha durat molts anys, hem tirat la casa per la finestra, els nuvis (vegeu l'Estat) ha pagat la barra lliure, ens ho estàvem passant "Chupi" i no ens volem anar a casa.

          De veritat que ens hem de empassar aquestes historietes? He de reconèixer que m'indignen tant com les propis retallades que les acompanyen.
          Això de la barra lliure ve perquè l’ex-presidents del CIS de l'últim govern de José María Aznar, ha dit en un acte de la fundació FAES, amb la qual sembla col·laborar assíduament, que cal acabar amb la barra lliure en les pensions, l'educació i la sanitat.

Aquesta frase forma part de la mateixa família d'una altra molt reiterada: No pot haver de tot, per a tots i gratis. La del catedràtic Montoro és una concreció de la mateixa ja que passa de la fase especulativa i ideològica a la pràctica política i assenyala el camí que ens espera. Emmarca, sense cap dubte, l'actual política social d'aquest govern.
          Però, penseu-ho bé. Realment hem tingut una barra lliure? El que hem viscut en una festa es el que sento dir a molta de gent. Hem de dir alt i clar. Jo no he estat en aquesta festa. Això no era una festa.

Cal reconèixer que la metàfora és molt poderosa i la seva utilització molt maliciosa. A Espanya ens van les festes, tots participem-hi. Tots sabem que a la festa busquem passar-ho bé i oblidar-nos de tots els disgustos de la vida. En les festes no reparem en despeses, ni regals, ni menjars, ni begudes. I tots sabem que després de la festa ve la dura i crua realitat, la ressaca, el dejuni quasi obligat perquè el cos,  almenys a certes edats, ja no acompanya.

          Però pensem una mica, només una miqueta, sabem que els joves no han aconseguit el seu altíssim grau de formació anant de festa (per molt Erasmus que hagin fet) sinó ficant hores i hores de colzes davant les taules.

          Els treballadors d'aquest país no han sostingut a les seves famílies anant de festa, sinó treballant moltes hores.

          Els jubilats d'aquest país no s'han guanyat les seues pensions anant de festa, sinó cotitzant a un sistema durant molts anys de vida laboral, amb moltes matinades, moltes hores extra, i anant alerta per dur una mica de decència a aquest país.

         I les dones d'aquest país tampoc és que ho hagin passat bomba. La major part doblen la jornada (treball-casa) i no sé si els queda molt de temps per a festes.

          Els aturats d'avui en dia no crec que estiguin precisament de festa, ni que les seues prestacions de 400 € donin per moltes alegries.

          El que cal fer és acabar amb la barra lliure de polítiques ultraliberals i de dreta extrema. Cal posar de propietari del local a un nou cambrer que posi una mica d'ordre en aquesta estafa i torni de nou a acabar amb la festa d'aquests nou rics de pacotilla per repartir una mica de festa als que no en tenen cap.

          P.S. Per cert. Per què necessitem anar-nos de tant en tant de festa? Exacte, precisament perquè la nostra vida no és cap festa.