Dia 17 de juliol de 2007 fa esser un dia nefast. Un fill de puta drogat, gat o les dues coses, no és va aturar davant un semàfor vermell. Em pega tal bufetada què m’alçà dos pams de terra i em llançà a cinc metres del cotxe. Va fugir sense fer cas d’haver atropellat a un home i deixar-lo ferit. D’allà com un llamp. Vaig veure la matricula i com és botava tres semàfors en vermell.
Mirau si en va fer de faltes contra el codi de circulació. Atropellar una persona, no prestar-li ajut, passar semàfors en vermell, etc...
Idò la jutgessa què va jutjar el meu cas no en va veura cap de totes aquestes faltes. Què santa Llúcia li conservi la vista, pobreta. Ara be totes les vegades què jo vaig anar al jutjat no la vaig veura mai, sempre vaig parlar amb les seves subordinades, tenia molta feina. Fins i tot la forense què em va mirar, em va tractar com si el delinqüent fos jo. En aquell lloc amabilitat gens ni una mica. Quasi totes eren femelles i semblava que totes tenian la regla. Malsofertes com elles mateixes. Ah i semblava què totes et miraven de part de dalt.
Què en vaig treura de tot això, res. De la justícia com més enfora esteu millor. Se suposa que vaig guanyar el plet, i el míser en va costar....
Però som viu, què no es poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada