Ho veig. Ho veig i no ho crec. Oh!! Déus assistiu-nos. En Raxoi és president. Ha estat investit, amb el vot de tots el del seu partit i dos més que diuen són d’un altre partit, però no es veritat, també són dels seus.
I al davant del seu gabinet i de tots els homes hi ha posat aquella dona petiteta, agradosa de cara, però què deu ser com aquelles monges - alferes de pessiguen i torcen.
Alguns vells coneguts. De dreta extrema. Altres del OPUS DEI. Un que fa bona cara i vol fer creure què és de centre esquerra, però el seu pare i el seu sogre són antics franquistes, què pot esser ell!!!.
I a més deixa la batllia en mans de la Botella. Aquesta jugada fa estona que la tenien assajada.
Si les dones del PSOE, eren terribles quan comandaven, a les del PP no tinc qualificatiu per anomenar-les. Totes tenen aquella cara d’ametlles agres, de fadrines velles i malsofertes què tenien les dones què hi havia a la secció femenina de les JONS
Però el què més m’emprenya de tot això és la jura del càrrec. Tots sense fallar-ne un, han posat la ma damunt la bíblia i mirant, de fit a fit, el Sant Crist, com desafiant-lo.
No puc entendre què no baixi de la creu, i els fugi de davant. Cova de lladres i mentiders. Fariseus, sou com a sepulcres, blancs per fora i podrits per dins.
Cap llei obliga a tot això. Són reminiscències franquistes. Els capellans ja és deuen fregar les mans. Tornen a comandar els seus. Altre vegada a missa tots els diumenges i ha combregar cada primer divendres de mes.
Rebel·la’t, indigna’t, però per sobre de tot resisteix. Si resistim guanyarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada