Heu notat que darrerament existeix una Papolatria.
Si, una adoració cap al Papa de Roma, això és una cosa que no és gens sana. Ell es passeja pel mig de les multituds com si realment ell fos Déu i no un homo. Alça el braços com un ídol, un cantant de fama, un actor de moda i saluda a la gent com si fossin els seus fans.
I la gent, sobre tot la joventut, crida d’una manera desesperada. Com, dirien els capellans, si estassin posseïts. El passat mes d’agost, aquelles monges que feien l’ona, no semblava cosa seva, com si estassin a un camp de futbol i embogides per un futbolista qualsevol (havia sentia dir que hi havia monges tancades i monges tancadores, ara ho entenc).
Eren talment com a nins petits que fa tres dies que no han sortit al pati i de cop i resposta les obren la porta de pinta en ample. Boten, criden, bracegen, passen l’un per damunt de l’altra per arribar el primer. Perquè?. Per arribar primer, a on? A veure un homo!!!.
Si un homo, al que tracten com si fos Déu. És o no és això una idolatria?.
Aquesta homo no estaria millor a ca seva i cuidant les seves “ovelles”. Que per si no se’n ha adonat, el ramat li va un poc revoltat, darrerament. Bé bastant desbocat.
Cada dia hi ha més capellans pedòfils i manco capellans per dir missa a les quatre beates velles que queden pels pobles.
O canviau o vos quedau sense clients.
Ah! I al senyor Rouco Varela dir-li que els joves quan quasi els regalen el viatge, hi van tots els que poden.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada