Avui com ja fa vuit anys, hem celebrat la diada de sant Jordi a ses Salines. Hi ha hagut més gent que l’any passat.
S’han entregat els premis de relats breus què havia convocat l’OCB, pels nins i nines de les escoles públiques de ses Salines i la Colònia de Sant Jordi
Alguns nins han llegit els seus relats. Després els grans també han llegit el què duien preparat.
La meva aportació - salutació ha estat la següent:
I van vuit.
Bon dia i ben vinguts a la vuitena Diada de lectura per Sant Jordi.
Aquest any celebrem el dos cents anys de la Constitució de Cadis.
La Constitució de 1812 és un dels textos jurídics més importants de l'Estat espanyol, ja que va establir les bases de constitucions posteriors. És considerada com el primer codi polític a to amb el moviment constitucionalista europeu contemporani, de caràcter nou i revolucionari, que establia per primera vegada la sobirania nacional i la divisió de poders, com dos dels seus principis fonamentals. I vàrem passar de ser súbdits a Ciutadans.
Bernat Nadal i Crespí, solleric i Bisbe de Mallorca en fou diputat per Balears i també un dels President.
Gabriel Garcia Marques va complir vuitanta cinc anys el passat 6 de març, i també en fa 45 de “Cien años de soledat”, segurament la seva obra més coneguda i 30 de què li concediren del Premi Nobel.
El passat dia 2 de febrer, dia de la Candelera, feia 150 anys que va néixer, a la possessió de Santa Cirga, a Manacor, Antoni Maria Alcover. Apòstol de la llengua, impulsor del Diccionari català-valencià-balear, recopilador de les Rondaies Mallorquines i propulsor del I Congrés de la Llengua Catalana.
Sabeu que vos dic. Què si en Franco i els seus feixistes no pogueren acabar amb la nostra llengua tampoc podran aquests cala focs i els seus bombers.
Em fa vergonya i sento pena.
Està tornant vella. Bonica, però vella. Estimada, però vella. Ancorada en aquella transició. Estàtica, però morta. És l’avui, però sobretot és l'ahir. Sense futur no hi ha existència ni esperança. És record. És nostàlgia. Però és morta.
Volguérem reprendre la història després d'una dictadura. Les dictadures no tenen passat. Però sobretot no tenen futur.
Sortirem d'aquell llavors i estam en aquest ara. Vàrem fer una transició, però cap a on? Cap a on vam poder. Suárez es va anar cap a l'oblit de si mateix. Va néixer el sindicat del crim per enderrocar a Felip. Aznar-emperador va voler conquerir el món i posar-se l’Iraq a la solapa. A Zapatero l'hi va esclatar la bombolla immobiliària. Espanya torna vella. Per falta de creativitat política i social. Ens hem quedat quiets. Resignats. Les coses són com són. Els mercats. Amén. Els mercats. Al·leluia. Els mercats. Amén, Amén. Retalls pels mercats. Al·leluia. Pensions baixes pels mercats. Al·leluia. Jubilació tardana pels mercats. Al·leluia, al·leluia, al·leluia. Els hem fet un altar. El nou déu dels ateus. La nova religió dels que no creuen. L'euro, el dòlar, el petroli. Sant, sant, sant.
Hem abandonat l'esser humà. Està crucificat davant el vedell d'or. Quant em doneu per cinc milions d'aturats? Venc pensions, ensenyament, sanitat, investigació, estat de benestar. Barat. Barat. Ho deixo barat. I inverteixen els especuladors. Alegres els banquers, les grans empreses. Compren retalls, saldos. Esclavitud d'hipoteques vitalícies. Jornades que comporten la orfandat dels fills. Treball que incapacita per besar els llavis frescos d'una dona que enyora les mans enllaçades, les càlides nits de cossos extasiats.
Vam ser joves. Vam fer la revolució. Vam tenir enginy. Vam ser joves. Però ja no ho som.
Quan vull plorar no ploro i a vegades ploro sense voler.
Ara estan ells. Joventut. Sotmetent a examen la història que vam fer però que hem estat incapaços de seguir fent. Ens parem i ens retreuen el nostre abandó. Exigeixen dinamitzar la vida. Volen, com nosaltres vam voler, posar l'esser humà en el centre. Entreveuen un renaixement. Estan cansats de promeses. De ser només votants cada quatre anys. De ser ignorats en la construcció del món. Criden perquè ens adonem que existeixen, que reclamen veu, què aporten seny, que són arrels sempre a punt de convertir-se en arbres. Que no accepten el vedell adorat encara que sigui d'or. Que prefereixen cercar el mar sota l’asfalt dels camins. Que pretenen la utopia perquè és, allò què tal vegada serà. Que són realistes perquè demanen l’impossible.
S'estava tornant vella. Feia olor de naftalina, a riu estancat. Avui està més bonica perquè els geranis brollen per les vores.
Quan vull plorar no ploro i a vegades ploro sense voler
Els pobres ja no són el que eren. Caminaven per les voreres, remulls de vi negre. Pobres a mig fer o a mig destruir. Mancats de cames, de braços, d'ulls. Herència d'una guerra-croada que ens va salvar del comunisme i ens va posar cap per avall pels segles de quaranta anys. Pobres-maleants perquè així ho decidien jaquetes amb bandes de seda, botons brillants i sabres com llunes enfundades.
Però eren pobres com havia de ser pobre, com estava manat i legislat. Es complia amb el mandat diví de ser pobre perquè Déu així ho volia. Temps hauria a l'altra vida per gaudir la riquesa. Pobres nacional-catòlics que et demanaven una limosneta per l'amor de Déu. Uns cèntims de pesseta i llavors que Déu li beneeixi. Almoina-mercat, canvi de pessetes per anestèsia de consciència. I cada un a la seva: entrepà de sardines i missa de dotze, Sagrat-Cor-en-vos-confio.
Els pobres ja no són el que eren. Ja no demanen al ric per amor de Déu ni desitgen que ell t'ho pagui perquè s'han tornat pobres-laics i pensen que són pobres, terriblement pobres, perquè altres siguin rics, terriblement rics. Són pobres cristianofóbics. Tenen pressa a l'estómac i no poden esperar a l'altra vida. Menyspreen la caritat per tot el què té d’injustícia i exigeixen sanitat per als seus emfisemes, escoles per als seus fills, un sostre per acariciar carns morenes, un treball per a sentir-se responsables de la construcció del món. Demanen justícia distributiva. Els pobres ja no són el que eren.
Són els mercats, les primes de risc, el deute sobirà, l'especulació, la bombolla immobiliària. L’església com sempre, s'amaga. No denuncia la injustícia. No diu qui ha perdut aquests valors. Perquè no són els pobres, Monsenyors. Són els poderosos, els especuladors, els que distorsionen la vida i no van tirats per les voreres plens de vi negre. Són els rics epulons que donen per acabada l’obra del món simplement perquè se l'han apropiat, l'han robada dels magatzems, de la justícia, la grandesa i l'amor.
L'amor, és la suprema "inutilitat" perquè mai pot ser usat per aconseguir fins més nobles que el mateix amor, perquè al darrere només hi ha el no res. La rosa és bella simplement perquè és rosa. El mar és el mar perquè no ens cap dins les mans. No han entès que al món el mou els diners, però que a la història només la sosté i la construeix l'amor. Doni'm un grapat d'amor i canviaré el costum de ser home per la tasca de ser-ho en plenitud.
Els pobres ja no són el que eren.
Es diu que la llengua no pot ser sexista, com no pot ser comunista, capitalista o catòlica. Potser no, ho ignoro, la veritat. Però puc assegurar que durant el franquisme, per exemple, la llengua era franquista, franquista i beata, feia olor de caserna de guàrdia civil i a sagristia i a ciri i a latrina de barracó castrense. Renunciar de la llengua pròpia és com renunciar del propi fetge, però també hi ha gent al·lèrgica a la seva caca. Som rars.
De la mateixa manera que un franquista pot esdevenir demòcrata, la llengua pot canviar també d'ideologia i de fet ha canviat, ara sembla liberal o neoliberal, no ho sé, depèn de l'emissora de radio o televisió que posis o de la premsa que llegeixis.
Tampoc hem d’oblidar que cada poble té la seva pròpia llengua. La llengua de Mallorca, de Balears, és i serà per sempre el Català. No poden uns politics que no la saben emprar, venir i per decret canviar-la, no. Són ells qui l’han aprendre, ells i tots el nous vinguts. Ja sabien a on anaven, o no?. Doncs si què són curts. Resistirem, vam resistir els anys del franquisme. I a més duim tres – cents anys resistint al Decret de Nova Planta dels Borbons.
No la guanyareu a n’aquesta, Sr. Bàussa. Si hem de tornar a esmolar l’eina, doncs l’esmolarem.
Hi ha moltes coses més importats per arreglar que la llengua, què no és un problema. Això, ja són ganes de tocar els collons.
Si es fa necessari tornarem a sortit tots al carrer. I en som molts, molts més del diuen i dels que vosaltres voldríeu.
Al Sr. Bàussa i als seus amics, tots ells, immigrants d’Espanya. I a tots els demés a qui correspongui, nou vinguts, o mallorquins vells venuts al foraster
Estic cansat de sentir-los dir què aquesta terra és seva i què ens han donat la seva llengua i la cultura. M’ofenen.
Quan vosaltres, o els vostres avantpassats, venguéreu, per obra i gràcia d’un casament, un maleït casament, nosaltres ja feia temps què hi érem. La nostra llengua és el català. La nostra cultura ha estat desenvolupada en llibertat per milers i milers d’homes i dones. En conseqüència si vostès volen formar part de la nostra societat, aprenguin la llengua, la cultura, els costums i les nostres maneres de viure.
Perquè encara que no els hi agradi, som una nació.
L’únic què els demanam és que ho acceptin i així viurem en pau i harmonia.
Aquest és el nostre país, la nostra terra, i els hi oferim l’oportunitat de aprofitar-ho tot.
Però si estan cansats de la nostra llengua, la nostra bandera, els recoman molt fermament que aprofitin i facin ús de la llibertat que tenen i marxin d’aquí. Si no són feliços aquí els convit a anar-se’n. Marxin. Ningú els ha obligat a venir. Marxin. Res dugueren, res se n’han de dur. Marxin.
Fa una trentena i pico d’anys que em vaig dedicar a la política i vaig dimitir, cansat d’empentes i travetes. És clar què llavors els polítics ho fèiem malament, perquè no en teníem costum, ara sembla que tenen per costum fer-ho malament. Molts dels polítics d’ara, de cada dia són més curts, més inútils, més incapaços, més ineptes, més ineficaços i sobre tot són més lladres. Ens roben, no diem res. Ens roben, callam. Ens roben, amén. Al·leluia, al·leluia pels polítics corruptes. Al·leluia, al·leluia.
Abans de acomiadar-me vull anunciar-vos dues coses.
Aquest any serà el darrer que jo organitzaré aquesta diada, dimiteix, en present clara renuncia, que ho facin uns altres que per ventura en tindran més traça i més gràcia. Estic cansat de venudes, xerrameques, fellonies i traïments.
També vos anuncií que desprès dels compromisos actuals que té el grup de teatre amb l’obra que tenim assajada, no pujaré més a un escenari.
Puc dimitir de moltes coses, però n’hi ha tres de les què mai dimitiré: dels pobres, del país i de MI
Molts d’anys i fins l’any que ve, què esper què hi sigueu tots i si cal que siguem molts més. I ara un darrer consell: que aneu alerta que allà a fora hi molts de perills. I també fes-me un favor sigueu feliços, molts feliços. Adéu i fins sempre.
Es Bosquet, abril 2012
Miquelet.
Hem repartit roses per tots els què han llegit.
A la plaça davant l’església vella, hi havia tres paradetes de llibreries que venian llibres, na Maria del Mar i jo n’hem comprat quatre.
De totes les coses que més trobo a faltar, és poder llegir, però els ulls a vegades diuen basta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada