Tres anys. Avui fa tres anys, d’aquell fatídic dia de setembre, en que a l’hora de partir a treballar, vaig dir a la meva esposa: “Anem a urgències”. I d’allà vaig quedar ingressat. Després de que la doctora Cardona em miràs, va dir que tenia un esqueix a l’ull i que seria mal de curar i molt llarg en el temps. Segur que en aquell moment, cap del dos pensava que ho seria tant.
De tot d’una ho vaig prendre amb calma, després vaig plorar con un nin petit i no va esser fins més tard que va arribar la ràbia. Ràbia quan em digueren que segurament era conseqüència tardana de l’accident que havia patit un mes i mig abans.
El dia va passar entre proves, consultes, més proves i mirades a través de l’aparell que fa llums de diferents colors.
A les cinc de la tarda, (l’hora que les vaques es queden vídues) va arribar, no per sabut, el terrible pronòstic. Jo quedava ingressat a l’hospital i a na Maria del Mar li tocava la part més dolenta, comunicar-ho als nostres fills, a ma mare i tots els demés.
El primer cop és el més fort, llavors és suavitza poc a poc, no queda més remei, és sí o sí.
Plors. Ràbia. Nirvis. Calma. Més plors. Calma. Inquietud. A la fi em dorm, segurament pel calmants que m’han posat en vena, revoltat de metges i infermeres, que tracten de assossegar-me
En cinc dies vaig passar tres vegades pel quiròfan.
Divendres a les 2.30 h del migdia, ha vengut a veure’m en Tomeu Fullana, mentre parlam. arriba la Dra. Cardona i després d’un altre reconeixement, m’envia a casa. Catorze dies, he passat a l’hospital, després de no sé sap quantes injeccions, kg de pastilles i litres de antibiòtics als ulls, a més d’altres coses. M’he amagrit onze kg.
Pensaves que havies acabat?. Saps que hi anaves d’equivocat. Ara venia el pitjor. Aprendre a viure d’una altra manera.
Em van venir a veure familiars, amics, companys i coneguts. Cridades de telèfon a milers. A davant ells feia el cor fort, a darrera em rebentava de plorar. Si hagués mesurat les llàgrimes, hauria omplert un depòsit ben gros. I na Maria del Mar?, quantes vegades hem plorat els dos junts o per separat.
L’equip mèdic habitual. Dr. Thomàs, cap d’oftalmologia de Son Dureta, la Dra. Cardona i la Dra. Laso, no han perdut l’esperança en cap moment i després de dos anys, tres transplantaments de còrnia i dotze vegades de passar pel quiròfan, ara després d’un any de tranquil•litat, torna’m a començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada