Diumenge el matí.
He provat d’aixecar el cap de damunt el coixí, no he pogut, em pesa. Em sembla que ahir vaig fer llarg.
Ahir vespre vaig sortir a sopar amb el meu marit i uns amics. Per començar i mentre esperàvem taula, un parell de Martinis, remenats, no mesclats. Amb el primer plat, un Penedès que fresc, entrava bé, després un Rioja, per acompanyar la carn, també ens l’acabarem. I a les postres no hi podia faltar el cava, català, per suposat. Cafè i un xupito.
Perquè? Vaig demanar. Aviat serà primavera, em digueren i ho hem de celebrar. A mi també em venia de gust. Perquè negar-ho. Ja n’estava farta de tant de fred i aigua.
Després anàrem a ballar. I és clar ens beguérem un parell de Cuba Libres. Llavors començarem amb els mojitos. No record si eren tres o quatre els que férem, o potser eren cinc. La veritat no ho sé. Tampoc m’importa molt, ja.
El que sí sé es que quan tornàvem a casa, estàvem d’allò més contents. El meu marit fins i tot cantava. Demà plourà, vaig pensar. Perquè ell, no es que desentoni, el pobre és que ja no agafa el to, que és pitjor.
Per entrar al cotxe va anar més o manco bé. És automàtic. El més terrible va arribar quan havíem de ficar la clau al pany de la porta de casa. La maleïda porta que no s’estava quieta ni un moment. I ho va provar una, dues i tres vegades, llavors li vaig dir - deixem a mi, tu vas massa begut – i també vaig fer tres intents fallits, a la quarta a la fi ho aconseguí. Ha entrat.
No sé com ni de quina manera hem arribat al llit.
M’he despertat tota nua. El cap sembla que em vol estellar. És com si hi tingués un eixam d’abelles o el més dur dels inquisidors mi anés ficant agulles a dins.
Em vaig prometre a mi mateixa que mai mes tornaria a tastar l’alcohol, ni tan sols un glop. El dia el vaig passar d’allò més malament. Dues aspirines i mig dormida tot el temps damunt el sofà. No he pogut empassar-me res, només tenia set.
Dilluns. He anat a fer feina. La setmana és fa molt llarga. Dijous m’ha cridat la meva amiga per si aniríem a sopar amb ells, sabia d’un restaurant nou.
És clar què sí, dissabte tornàrem a sopar els quatre junts. En Pep fort i no et moguis volgué pagar. Anàrem a ballar i per no quedar a darrera en Joan va pagar les begudes, que en férem una mala fi.
De tornada a casa cantàvem els dos. I altre vegada el pany, la clau, la maleïda porta que no s’està quieta.
I el matí el cap. Altra vegada el cap a punt d’explotar-me.
Em vaig fer el propòsit ben ferm de no tornar a tastar mai més l’alcohol, ni tan sols cervesa, vaig pensar.
Del dilluns fins el dijous la setmana és terriblement llarga, pareix que no ha d’acabar mai.
Divendres em va cridar la meva amiga per anar a sopar. Sí!!!!
I altra vegada tornem a començar.
Maleïts caps de setmana. O el que em sobren són els altres dies?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada