dissabte, 5 de maig del 2012

PASSEN, ELS DIES PASSEN.

            Els dies passen. Ni ràpidament ni lentament. Solament passen. Alguns dies són grisos. D’altres, el Sol llueix amb tota la força.
            Passen els dies. Inquiets. Assossegats. Lluminosos. Alegres. Plaents. Feliços. Joiosos.
            A l’hivern, quan plou, els dies són tristos. Freds. Humits. Plomissos. Fangosos. Foscos.
            Abans sortien els caragols, ara ja no hi ha caragols. Tothom n’agafa i s’acaben.
            Els espàrrecs tornaven esparregueres, per vells. Els què passen pel camí, sols els veuen la punta i ja la tallen.
            És la desesperació, les ganes de tenir, de posseir. No és la necessitat. És l’egoisme humà. Que prefereix tudar-ho abans de que sigui del proïsme. És el destruir pel destruir.
            Les civilitzacions antigues construïen damunt la ciutat conquerida. Eren intel·ligents. Així aconseguien dues coses. Dominaven els vençuts i aprofitaven el terreny.
            Ara perseguim destruir-ho tot. Quan el que està construït, és torna vell, no ho arreglem, ho deixem i anam a construir a un lloc verge.
            L’ajuntament cobrarà els permisos de construcció i a mes crearan llocs de feina. Si. Que t’ho creus tu!!!
            Els nouvinguts voldran carreteres, aigua, llum, telèfon, espais d’esbarjo pels infants. Si. I això són despeses. En quadrar els comptes, sortiran positius? Ha valgut la pena destruir el paisatge? Quan no tinguem res a oferir, vendran aquests que ara demanen noves construccions? O simplement ho deixaran abandonat i aniran a construir a un altre lloc?
            A Mallorca cada dia plou. Plou i plou. Els dies són tristos, grisos, freds, fangosos, plomissos i foscos.
            Algun dia farà una tramuntanada que granarà tots aquest nouvinguts que espenyen Mallorca i llavors sortirà el Sol, un Sol brillant, radiant i esponerós.
            Els dies passen. Ni ràpidament ni lentament. Solament passen.
            Ha sortit el Sol. Radiant. Groc. De foc. Sufocant. Exaudiu. Com a plom fos.
            Les platges estan plenes. Cossos socarrimats. Negres. Vermells. Roses obscurs.
            De tant en tant és donen la volta com a gambes torrades.
            La mar plena d’olis, pixums i qualque caca. Són bruts. A ca seva no ho farien, però aquí és ben igual. Total, ningú els diu res.
            Restaurants plens. Hi crisis, però quasi no és nota. Volem aparentar. Ningú vol esser menys que el veïnat. Si l’enveja fos tinya, tots grataríem.
            Les fires de poble van plenes de gent. Compren? No ho sé. Però van plenes.
            S’ha posat de moda anar de tapes. Tots anem de tapes. I per dos euros la tapa!!! Quantes tapes necessites per sopar? 2+2+2+2+ .....
            Pel maig cada dia un raig. I Comunions. Farem una hipoteca i la pagarem en sis anys. Però la nostra festa serà més gran que la del veïnat.
            Plou i fa sol la bruixa és pentina, plou i fa sol les gallines han fet un ou.
            Passen els dies. Ni ràpidament ni lentament. Només passen,
            Sol. Aigua. Llebeig. El ponent sufocant. I la Tramuntana encesa. Trons i llamps.
            Passen els dies. I les aigües de Cabrera són blaves.
            I jo des de la meva terrassa veig el verd del verger que me’n revolta. I el cel és blau. I allà a la llunyania, el poble, l’església i l’ajuntament. Les dues cases grans de la vila. Però  l’església, sempre més.
            Passen els dies. No tots els dies són iguals. No. Però passen.
            Els dies passen calmats, càlids, assolellats i plàcids al meu verger.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada