El meu avi Joan, sempre em cantava cançons antigues i gloses, però sols ho feia una vegada, per tant les havies de agafar a la primera o no la sabies.
Moltes d’aquestes cançons més tard les ha vistes publicades a llibres dels estudiosos que les han recollides per diferents pobles. Ja no em preocupen. No és perdran. Però a una en particular no l’he vista mai, i no voldria que és perdés.
Ell ho contava així. A prop de la Seu hi havia un sabater, vell i bon glosador. L’escolar major de la Seu, cada vegada que passava per davant de la sabateria li deia que l’hi havia de fer una glosa.
No que et sabrà greu!. Li contestava el sabater.
No me’n sabrà!. Deia l’escolar
Tant va insistir l’escolar, que un dia el sabater, ni va fer una:
M’ha sortit un panadís
en mig de dos dits del peu
me cago amb onze,
me cago en deu
en tretze
i en vint-i-sis
i amb el que toca el Colís
de l’església de la Seu.
L’escolar va partir d’allà de lo més rebent i mai més tornar a demanar una glosa al sabater.
Per tots aquells que no saben què és el Colís, vos ho diré. Ara és una cosa en desús. És la campaneta que es tocava per carrer quan duien al viàtic a un malalt (combregar i extrema unció). L’escolar major era l’encarregat d’acompanyar al sacerdot i anava davant tocant la campana per fer saber el seu pas al fidels. Tots els que estaven al carrer en aquell moment i en el moment de pas, s’havien de agenollar i treure el capell si eren homes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada